TW
0

A les deu i mitja del matí començava a l'Audiència la vista davant del Tribunal de la causa instruïda contra Jerónimo Mendoza per assassinat, en les conclusions provisionals de la qual el fiscal demana per al processat cadena perpètua i dos mil cinc-centes pessetes d'indemnització. L'encarregat de la defensa del tal Mendoza era el jove advocat i notari Josep Alcover Maspons i el procurador Rafel Ramis Pons representava el processat.

Però quina l'havia feta el suposat delinqüent?
Així ho explicava la premsa del moment: «Serien les dues del capvespre del dia nou de febrer d'enguany (1894) quan aquest home jove, de vint-i-vuit anys d'edat, jornaler, natural de Cartagena, i domiciliat en aquella data en el carrer de Caro del barri de Santa Catalina, després de dinar, sortí cap a la casa de l'al·lota que festejava, situada en el pis segon del numero 51 del carrer Soler, en el propi Rafal. En arribar a la porta, trucà, obrint-li ella als pocs instants, sorpresa de veure la cara descomposada del seu promès. Aquest va fer un parell de passes cap a ella i, sense donar-li temps de pensar en cosa alguna, li pegà algunes espantoses ganivetades en el mateix moment que aquella infeliç cercava una cadira per defensar-se, caigué a l'instant sense forces i morí en presència de l'agressor. En veure Mendoza que l'havia morta, es clavà el ganivet dues o tres vegades, produint-se dues ferides que de moment foren qualificades de molt greus, però el dia següent es va veure que no existia tal gravetat, ja que els talls només li perjudicaren la pell, i pogué ser traslladat des de l'hospital a la presó aquell mateix dia».

El barri de Santa Catalina. El carrer Soler. La casa del crim. I el carrer de Caro, on jo també vaig viure del 1947 al 1969. Per això record que passat tant de temps encara hi havia memòria d'aquella tragèdia. El relat m'impressionà força. Després, quan als dotze o tretze anys llegia aquelles novel·les de la col·lecció «Autores Britànicos», el crim del carrer Soler em venia al cap:

«Ella estava fent la migdiada i es despertà poc a poc, amb els ulls carregats encara de son i els membres sense força. Una letàrgia s'havia apoderat d'ella i passaren més de cinc minuts abans que pogués sostenir una tassa de cafè... Hi havia un silenci de mort i el vent ja no bufava. De sobte, tota la casa romangué dins la major calma, però era una calma decrèpita... Sobtadament, a ella, se li materialitzà la idea que estava a una llegua de distància de qualsevol ésser vivent. Les negres ombres, més enllà de la porta de la cuina, li causaren per un moment una certa fascinació. De què tenia por? Trucaren a la porta. Eren cops desesperats. Obrí i la corpulència de l'home conegut es va fer endins...».