Miquel Ferrà i Martorell14/09/04 0:00
TW
0

Estiu era temps de festa de carrer. Palma, amb només seixanta mil habitants, es trobava encara dins el seu cercle murallat. La revista popular mallorquina «En Figuera» ens acosta a totes aquelles realitats tan provincianes i a cada entrega, per només cinc cèntims, fa sortir a rotlo nombrosos personatges de ficció o reals però que són la pròpia veu del poble. Com són aquelles gloses:

«'Ma mare! Anem a sa festa/ de sa plaça d'El Socós,/ que allà hi haurà bona orquestra/ dalt un cadafal hermós;/ i banderes, reverberos,/ creus de Malta, paperines/ i un lloc per ballar-hi nines/ seguidilles i boleros».

I esmenta els més populars balladors, na Bèt, na Catalina, sa Placera, na Francina, en Nofre de s'Hostalet, en Leandro i n'Agostinet...

«Ens han contat -explica un dels redactors- que a Son Sardina hi ha un estol de jovençanes desenfeinades que han pres per passatemps i entreteniment anar a sa carretera a esperar que passin ses diligències de Sóller, per moure sa seva mica d'avalot, saludant ets passatgers amb mans i mocadors a l'aire...».

Qualsevol cosa era notícia a una terra sense notícies: «Aquesta setmana hi ha hagut una mala fi d'al·lotes que han fuites de ca seva acompanyades dels seus enamorats. Ningú no diria que ens trobàssim ja a mitjan mes de setembre». O aquesta altra nova, molt més violenta i apassionada: Dimarts passat a una travessia des carrer de La Barrera, de Santa Catalina, dues dones varen donar una campanada alta de punt. I tot va venir, segons ens han contat, perquè deien si s'homo d'una d'elles feia l'amor amb s'altra. Totes dues se digueren es nom des porc, i, garrot en mà, s'encalentiren de bona manera, i tan fora de corda estaven, que encara, segurament, duraria s'escena, si no hi haguessin intervengut ets veïnats, els quals, després de grans esforços, aconseguiren restablir sa pau entre elles. Dues catalineres geloses, disputant-se en es cor de s'estiu i camella en mà es carinyo d'un mascle, figurau-vos si ho havia d'esser blau es fester!».

I seguien protestant els ciutadans per l'enclaustrament de les muralles, que volien enderrocar per tal de poder fer créixer la capital. I ho feien també, des de la ironia i la burleta, des de gloses més o menys inspirades: «Ja veureu quina esplanada/ quines places i jardins,/ quins carrers i quines cases, / quin eixample més polit (diu: ensanxe)./ N'hi farem de bones voltes,/ horabaixes i matins:/ picau fort, i en terra vagen/ bastions i rebellins».

I fins i tot gosaven anar d'amenaces:
«Ciutadans! Ara és bona hora!/ No ho deixeu refredar molt;/ que si es projecte refreda, / farà mal rescaufar-lo./ I si allà a Madrid mos fessen/ es mal pas de dir que no,/ fassem-ne una de ses nostres:/ Barrobí que te crió!».