Miquel Ferrà i Martorell08/09/04 0:00
TW
0

En aquestes dates el setmanari humorístic mallorquí «La Roqueta» es preocupava dels afers municipals i feia burleta dels guàrdies de la Sala, dels quals el més famós era En Xanxes, és a dir, un agent municipal foraster de cognom Sánchez. Deia el cronista: «Ell és fill legítim del municipi i per això es diu municipal; ell duu les seves armes en el morrió; ell cobra la seua paga a l'Ajuntament; ell, en suma, seu en els pedrissos públics, fa la becaina enmig dels carrers, es condorm de dret en dret com un àngel o un benaventurat, i roca a la porta dels col·legis en dia d'eleccions...». El cronista cerca el guàrdia esmentat per a fer-li una entrevista i li diuen que ha de trobar-se segurament a tal o qual indret. El cronista, que critica que els guàrdies mai solen esser allà on els han de menester, explica: «I dit i fet: me dirigesc allà i trescant uns quants carrers i voltant un cantó, me tir d'un bot, saltant els dos escalons, dins una taverneta fonda i humida. Efectivament, allà vaig trobar En Xanxes, d'antiga coneixença, que fumava amb pipa i jugava a l'escambrí amb la madona, servint-los de taula una cadira de corda i emprant unes cartes més doblegades que una teula. S'aixecà quan em va veure, perquè sempre s'ha pensat, i que Déu li perdoni, que jo amb el temps he d'esser cosa de la Sala. El vaig cridar a un racó i allà ens asseguérem, just devora una tauleta de pi, mentre començàvem la conversa, contada punt per punt...».

El redactor li demanava quina era la seva opinió sobre la crisi municipal d'aquell moment i En Xanxes responia: Què vol que li digui? No sé nada del bugat y no quiero aficar-me donde no me llaman. Pero por lo que parece, hay crisi para mucha estoneta. A los tenientes les llevaron las órdenes y entodavia no se las han tornat. Don Miguel, al prender pozezorio, llevó también las multas pozadas por los rebeldes...».

Sembla que, efectivament, hi havia hagut rebombori en el si de l'Ajuntament i el mateix Xanxes confessava haver estat alguna vegada rebaixat de servei i explicava que durant aquell temps havia hagut de servir taules, agranar escales, acompanyar els infants a escola, fer guàrdies en el portal devers quatre hores... Llavors explicava que els agents de la Sala s'havien d'examinar de les Ordenances Municipals, que en la seva opinió eren com els sabres que tenien, que «ni pinchan ni cortan...».

Mentrestant, a la secció «Pedres Menudes», un altre redactor informava amb no menys humor de quelcom que es podia convertir en una autèntica tragèdia municipal: «Pel Pla de Sant Jordi torna a haver-hi un bon esplet de tercianes, que com manco s'ho pensin, arribaran devers ciutat. En sentir-ho Don Lluís Pou, bé podrà dir:

-Massa vos ho tenc advertit, i no m'heu volgut creure. De qui n'és culpa?».

Temps eren aquells de festes estiuenques a balnearis d'aigües termals i clubs senyorívols d'El Terreno, de bany de mar en el Molinar i el Portitxol, però també, per causa de la calor, de còlera, tifus i febres tercianes.