Marsella sota el còlera (1885)

La qüestió és que Marsella, on per cert, hi viuen en aquests temps molts comerciants i botiguers sollerics, no havia conegut mai una tragèdia com aquesta.

Ja des del mes de juny hi havia casos diaris d'algun mort per còlera, però era a finals d'agost i començaments de setembre quan la mortalitat començava a ser considerable, amb més de quinze cadàvers per dia.

D'una mitja de quinze es va passar en poques setmanes a trenta i de trenta a quasi setanta. L'hospital de Pharo estava ple de gom a gom i en poc temps la suma de víctimes mortals ja era de mil dues-centes cinquanta-sis. Els barris més afectats eren, naturalment, els més bruts i pobres. Marsella, gran ciutat portuària, presentava el seu laberint de carrerons estrets, tortuosos i fortament poblats. Es demostrà que allà on les clavegueres funcionaven més o menys bé no hi havia tants de casos. Per això, monsieur Guerard, enginyer del port marsellès, mogué les autoritats a millorar el sistema de clavegueram, netejar el port, fer col·lectors i esbucar alguns carrerons.

Un costum d'aquells dies, en els barris més humils o més miserables, era la de tirar, des de les finestres o els portals, aigua bruta als carrers. Això fou prohibit i castigat. Però l'epidèmia seguia el seu camí. La ciutat de Toulon, en el Var, amb port militar i arsenal marítim, també fou atacada. El periòdic La Lanterne emprèn una campanya de desprestigi contra la política de les colònies i acusa el ministre d'Afers Exteriors monsieur Ferry de ser el culpable de la tragèdia. Diu que l'epidèmia l'han provocada els mariners que procedeixen de Tonkin.

En pocs dies els morts en aquella ciutat ja eren dos-cents quinze i foren els més afectats els mariners de l'esquadra. Tots els malalts foren evacuats a l'hospital militar de l'illa de Porquerolles, on com explica l'historiador Jaime Martínez, els mariners malalts i els seus infermers varen estar a punt de ser rebuts a trets d'escopeta per una població emporuguida que es mostrava insolidària en aquell afer tan perillós i delicat. Encara no havia minvat l'epidèmia de còlera quan aquesta situació desesperada s'agreujà amb l'aparició de nombrosos casos de tifus.

Així doncs, anaven caient les persones més febles. El col·lectiu que presentà més baixes mortals fou el de les forces armades colonials. Soldats i mariners repatriats des d'Indoxina i Madagascar en mal estat de salut, que havien passat per febres i disenteria, morien com les mosques sota el DDT.

Les autoritats militars evacuaren la majoria de les casernes i només una mínima guarnició restà en aquella estratègica plaça de Toulon. En aquestes dates, la gent de la població, espantada, fugí als afores i al camp i el ministre de l'Interior, tal dia com avui, visitava Toulon per tal de sanejar els barris més afectats, practicar quarantenes i actuar en coordinació amb el batle i el cos médic.

Algú va dir que la culpa de tot plegat era la importació de fruits i llegums des d'Espanya i aquesta fou severament prohibida, amb perjudici, és clar, dels comerciants sollerics.