Jean Paul Sartre publica la seva novel·la La Nausée, un text que d'alguna manera revolucionarà el gènere i durà la realitat humana a la seva màxima cruesa. A través de la lectura d'aquestes pàgines, assistim a les experiències d'un home jove, parisenc de cor, que se sent aïllat i exiliat en el port de L'Havre. Mentre que París, la població enyorada, li sembla una font de vida i de goig, l'ambient portuari de la desembocadura del Sena li resulta quelcom trist i avorrit. És el districte de Bouville, la ciutat indiferent. Es pot estimar una ciutat com aquell que estima una persona?
I per contra, es pot odiar amb la mateixa mesura? El personatge de Jean Paul Sartre en sap donar la resposta al detall:
«Tot el que veig és negre. El vent em du per intermitències una petita xiulada solitària, que ve de lluny. Els sorolls domèstics, el ronquit dels cotxes, els crits, els lladrucs no s'allunyen gaire dels carrers il·luminats, més càlids. Però aquest xiulet travessa les ombres i arriba fins aquí: és més dur i menys humà que els altres renous. Jo escolt amb atenció. Tinc fred i les orelles em fan mal: deuen estar ben vermelles. Però jo no m'escolt a mi mateix: m'ha vençut la puresa del que m'envolta; no veig res; el vent xiula, la rigidesa fuig enmig de la nit i el bulevard Negre ja no té la cara indecent dels carrers burgesos, que fan gràcia als vianants. Ningú no s'ha pres la molèstia d'ornar-lo: és just al contrari. El contrari del carrer Jeanne-Berthe-Coeroy, de l'avinguda Galvani. De l'entorn de les estacions, els Bouvillois se n'ocupen encara una miqueta; el netegen de tant en tant, a causa dels viatgers. Però després, de seguida, l'abandonen i aquestes cantonades segueixen soles, cegament, per anar a caure sobre l'avinguda Galvani. La ciutat les té oblidades. De vegades, un gran camió color de terra les travessa a tota velocitat, amb un soroll de llamp. No hi ha assassinats en aquest indret per manca d'assassins i víctimes. El bulevard negre és inhumà. Com un mineral. Com un triangle. És una sort tenir un bulevard com aquest a Bouville. De costum només se'n troben a les capitals, a Berlín, a la part de Neukolln o també vers Friedrichshain, i a Londres, darrere Greenwich. Corredors drets i bruts, dins ple corrent d'aire, amb amples voravies sense arbres. Solen estar quasi sempre en els eixamples, en els barris estranys que fabrica la ciutat, prop dels magatzems de mercaderies, de cotxeres de tramvia, dels escorxadors, dels gasòmetres. Dos dies després de la pluja, quan tota la ciutat és humida sota el sol, i desprèn calor amarada, aquests bulevards són encara freds i conserven el seu fang i els seus bassiots».
Qui no ha sentit alguna vegada aquesta tristor a la vista dels paratges suburbans, dels barris marginals, de les terribles extensions de ciment sense més zona verda que les males herbes? Quan la ciutat creix i creix acaba parint fills bords...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.