Carta de Tolstoi a un escriptor novell (1908)

Lleó Tolstoi (1828-1910) era a més de gran escriptor, un personatge excepcional. Pacifista per naturalesa, defensor dels drets humans, capaç de reganyar l'Emperador des d'un nivell de germà a germà, creador d'una escola gratuïta per als obrers, donava en aquesta carta de resposta, escrita tal dia com avui, una autèntica lliçó del que l'art significa.

Mena d'apòstol d'un cristianisme primitiu, Tolstoi lluità amb totes les seves forces en favor de la justícia, única clau per als problemes del seu immens país.

«M'ha arribat la seva agradable carta, estimat Leonid Nikolaievich. Mai no he sabut el que comporta una dedicatòria, però em sembla que també jo n'he fetes de semblants.

Sé una sola cosa, que la vostra dedicatòria expressa bons sentiments envers la meva persona i això em resulta ben gratificant. Veig que vostè fa judici amb sincera modèstia dels escrits propis i alhora sobre l'ofici literari que tan bon profit li pot fer. Em sembla que s'ha d'escriure, en primer lloc, només quan aquella idea que un vol expressar és tan obsessiva que no ens deixa en peu fins que no l'hem expressada, de la millor manera que un pugui. Tots els altres mòbils de l'ofici: per raons de vanitat i, principalment, les rebutjables raons monetàries, encara que unides al que és essencial -a la necessitat d'expressió- només poden interrompre la franquesa i la dignitat de l'escrit. Fa molta por això. En segon lloc, cosa freqüent i en la que, segons jo, acostumen a caure els actuals escriptors moderns (tot el decadentisme hi ha trobat suport), és el desig d'originalitat, de ser especials, de sorprendre i escandalitzar el lector. Tot això encara és més perjudicial que les consideracions accessòries abans referides. La senzillesa hi resta marginada. I la senzillesa és condició necessària per al que és bell. Allò que és senzill i natural pot no ser, de vegades, bo, però el que és obtús i artificiós no ho pot ser mai. Tercer punt: els escrits apressats. Condició sempre nociva, que posa, endemés, de manifest la manca d'aquesta autèntica necessitat que ens mou a expressar les nostres idees. Doncs quan ella hi és present, l'escriptor no escatima el treball ni el temps per tal de definir el seu pensament amb plenitud i clarícia. En quart lloc, el desig de respondre els gusts i exigències de la majoria del públic lector en un moment donat. Tal cosa és extremadament perniciosa i destrueix tota la importància del que s'escriu. La transcendència de qualsevol obra literària radica no ja en el fet que sia aleccionadora com a missatge, sinó que ensenyi als homes quelcom nou i, en la seva majoria, contrari al que el gran públic té per indiscutible.

No sé si quelcom de tot el que li he dit és del seu interès. Diu vostè que el mòbil de les seves obres és la sinceritat.

Així ha de ser, puix que el mòbil és bo: contribuir al bé dels homes. I jo el tinc a vostè per sincer en el judici dels seus escrits. Molt millor, perquè l'èxit que gaudeixen podria fer-li exagerar la seva importància. No els he llegit prou ni amb prou atenció, cosa que em sol passar amb les obres literàries, però pel que record i sé dels seus escrits, jo l'aconselleria de treballar-hi més i fer així que el seu pensament prengui plena precisió i clarícia».