Les platges de Khalil Gibran (1933)

Mentre caminàvem, vérem un home assegut a una roca grisa que agafava grapades de sal d'una bossa i les llançava a la mar. -Aquest és el pessimista -va dir la meva ànima-. Ens n'hem d'anar d'aquí! No ens podem banyar al davant d'un pessimista.

Seguírem caminant i arribàrem a una caleta. Allà vàrem veure un home damunt d'una roca blanca amb una caixa enjoiada entre les mans d'on treia sucre i la llançava a la mar.

-I aquest és l'optimista -va dir la meva ànima-. Tampoc ell ens ha de veure despullats de les nostres robes.

Ens allunyàrem encara més i descobrírem un home que anava recollint peixos morts i els tornava a posar tendrament dins l'aigua.

-No ens podem banyar al davant d'ell -va dir la meva ànima-. És el filàntrop. I seguírem caminant. Llavors trobàrem un home que dibuixava la silueta de la seva ombra sobre la sorra. Arribaven altes ones i esborraven el seu dibuix, però ell seguia una i altra vegada fent el mateix. -Aquest és el místic -va dir la meva ànima-. Allunyem-nos d'ell!

Així que seguírem caminant. Arribàrem aleshores a una tranquil·la badia on vérem un home recollint l'escuma amb una pala i guardant-la dins una alfabieta d'alabastre.

-És l'idealista! -va dir la meva ànima-. De cap manera ha de contemplar la nostra nuesa.

Així doncs seguírem el nostre camí. I de sobte sentírem una veu cridanera: Aquesta és la mar, la profunda, grandiosa i poderosa mar!

En arribar al lloc d'on procedia la veu vérem un home d'esquena a les ones que es posava un cargol marí a l'orella per a sentir la remor de l'aigua. I digué la meva ànima:

-Deixa'l! És un realista, el que es posa d'esquena a tot allò que no pot abraçar i es conforma a posseir-ne, només, un fragment.

Passàrem, doncs, endavant i en un lloc cobert de males herbes que hi havia entre les roques ens trobàrem amb un home que havia soterrat el seu cap en la sorra. Vaig dir aleshores a la meva ànima:

-Aquí sí que ens podem banyar, perquè no ens veu.
-De cap manera! -respongué la meva ànima-. Aquest és el més perillós de tots! És el purità!

En aquell moment una gran tristor ombrejà el rostre de la meva ànima i se n'obscurí la veu...

-Anem d'aquí. No hi ha cap lloc solitari i amagat on ens poguem banyar. No permetré que aquest vent jugui amb els meus cabells daurats, ni deixaré que aquest aire afalagui les meves sines nues, ni exposaré a aquesta llum la meva sagrada nuesa.

I ens allunyàrem d'aquella mar a la recerca d'una mar més gran».

L'autor d'aquest relat, que pertany al llibre El Profeta, publicat en aquesta data, és Khalil Gibran, nascut el 1883 a Bcherri, Líban, nét d'un sacerdot. Emigrà amb la seva família als Estats Units el 1896. S'interessà profundament per l'obra dels filòsofs àrabs i en àrab escriví la seva obra. Morí el 1931. Actualment, la seva tomba libanesa és lloc de pelegrinació de tots els que encara creuen en una societat pacífica.