Banys de mar a sa Portella (1887)

TW
0

Existia, sota la muralla de mar, una platgeta. Aleshores, un home de comerç que havia nom Francesc Llompart fou el concessionari i el propietari per a crear en aquell lloc un establiment de banys, just al davant del que coneixem com sa Portella. La temporada de banys començava el 8 de juliol i es tancava els primers d'octubre i registrava la major afluència amb les calors d'agost. El balneari estava format per una mena de barracots sobre estaques amb les seves sales o peces que tenien el solatge cobert amb estores de vímet o altres fibres semblants. Hi havia també un piano, raconeres amb figuretes de porcellana, un balconet que mirava cap a la platja... Estaven separades les zones masculines de les femenines, com manava el puritanisme de l'època. Un enyorat escriptor, Lluís Fàbregas i Cuxart, escrivia, tot referint-se a les plantes enfiladisses i altres ornaments vegetals que hi havia en aquelles instal·lacions, que «amb tal hivernacle florejat, i els mobles que decoraven aquell salonet, feia la impressió d'esser quelcom de semblant als banys de la Soldana. No us estranyi tampoc que les banyistes, les d'idees i cap foll, es pensassin esser odalisques o hurís, cosa que es guardaven per a elles, perquè si en aquell temps així ho haguessin manifestat, segurament els seus pares les haurien hagudes d'enviar a fora i haurien anat a caure a un pensionat per esser més severament educades, lluny dels sorolls del món, perquè el món fou, és i serà, en excés pecaminós...».

Aquell balneari feia la seva publicitat en els periòdics locals i ho feia, per exemple, a la revista La Roqueta, amb un anunci com aquest: «Don Francesc Llompart, propietari de l'establiment de banys de mar, situat su davant Sa Portella, mos notifica que des del dia 8 de juriol queda obert a n'es públic dit servici. Que Déu conservi sa calor a tots aquells que necessiten posar es cuiro en remui, que per cert n'hi ha molts que el tenen bastant dur. Al mateix temps estimam la invitació...».

Diu encara Fàbregas que «els únics privilegiats que podien nedar al costat del bell sexe eren els infants menors de deu anys, encara que tals pillets fossin moltes vegades el turment i el martiri d'aquelles dames...».

Ens informa que la part dels homes estava decorada molt més simplement. Només hi havia una mena de rebedor amb una tauleta central amb periòdics i revistes. Així, per causa d'aquella premsa, sempre actualitzada, els banyistes podien discutir, estant en remull, de política i finances. Solien nedar de dos en dos i el màxim de la distància aconsellada era el punt de la mar des del qual es podia veure el rellotge de sol del convent de Sant Francesc, això vol dir, devers tres-cents metres, una autèntica manca de seny.