Miquel Ferrà i Martorell23/08/04 0:00
TW
0

Antoine de Saint-Exupéry era escriptor-aviador. Julià Antich era un escriptor-mariner mercant. A causa d'aquesta doble vocació, Julià Antich adoptà per pseudònim «El Cavaller de la Mar» i donà a la impremta tres novel·les del tema. La més interessant porta per títoBurlando el bloqueo i, basada en les experiències de l'autor, es refereix a l'odissea dels mariners mercants espanyols durant la Primera Guerra Mundial. Diu en el pròleg Gonzalo de Reparaz, escrit tal dia com avui, que aquest llibre «ens mostra amb tota la seva nuesa el fàstic de la guerra. Amb ella i per ella floreixen i donen rebutjable fruit les més tristes passions humanes: la cobdícia, la crueldat, la falsedat, l'egoisme. Les han volgudes cobrir amb robes vistoses, de flors i llorers; les han volgudes desfressar amb paraules glorificadores: patriotisme, heroisme. En el fons, tot és salvatgisme i prostitució. Els armadors navals, per tal de guanyar doblers, no dubten a sacrificar vides; els governs menteixen cada dia per a poder enviar noves legions d'homes a la mort en benefici dels fabricants i els comerciants; els directors de la matança s'adjudiquen premis i honors, a reserva d'anar després molt respectuosos i entristits a deixar corones a la tomba del soldat desconegut; els amics es converteixen en enemics, s'odien a mort i es maten; els abans units per estimació fraternal se separen sota l'empenta d'interessos oposats i ningú no es refia de ningú ni es condol de la dissort aliena...».

Dins aquest escenari, Julià Amich conta als seus lectors com era de difícil forçar el bloqueig marítim alemany i amb quina por era esperada l'ombra d'un submarí:

«De sobte, de la proa de la nau, s'aixecà a gran altura, una gran columna d'aigua, que caigué lentament, polvoritzada, sobre la seva coberta, amagant-la un instant de la nostra vista, mentre se sentia un tronar paorós; el pal trinquet trencà les eixàrcies i caigué a la mar. El vaixell s'enfonsava ràpidament per la proa. Els tripulants il·llesos anaven ja per la inclinada coberta com si escalassin una muntanya; l'aigua quasi submergia el castell; s'aixecaren grans raigs de vapor en arribar, aquesta, a la màquina; el navili es posà vertical; l'hèlix agità per un moment les seves pales, i, com si una mà poderosa el capturàs des de les profunditats, s'enfonsà ràpidament. Després, silenci. La mort es movia prop de nosaltres. Per primera vegada vàrem sentir la por de la guerra.

Vaig recordar ma mare morta, i quasi a l'instant, l'Elvira. Si m'esdevenia alguna tragèdia... Fins a quin punt sentiria ella aquesta pena? Entre l'engolidor que formaven les aigües en enfonsar el vaixell giraven salvavides, restes i algunes figures humanes. No sabíem què fer. Tots els que érem en el pont del Greco, teníem, segurament, una angoixa semblant...».