És publicat el llibre de poemes Idil·lis i cants místics, en el qual Jacint Verdaguer (1843-1902), Mossèn Cinto, com familiarment l'anomenaven els seus amics i admiradors, ens conta com va esser un dels seus viatges per mar, quan era capellà de la Transatlàntica.
En aquella mala avinentesa el poeta sortí de Cadis greument malalt. Dins la solitud de la seva cabina, per l'ull de bou, podrà veure la mar i les costes que ja ben poc li interessen. Els seus ulls es dirigeixen només al Cel, que sentint-se tan malament ja veu proper: «Pel molinet ja sento rotllar-se la cadena,/ i al crit de: Llevar àncores! sotraquejar la nau;/ al desplegar les veles sento cruixir l'antena,/ i en los veïns navilis i en l'apartada arena/ lo trist adeusiau./ Des del llit d'agonia per la finestra miro; / d'escalonades ones sols la blavor se veu;/ les ones, sols les ones i el Cel per qui sospiro/ i a la verdosa terra ni menys los ulls hi giro;/ ja res hi té el cor meu/ Allà d'allà rienta l'Amèrica m'espera,/ mes clos al darrer son, mon ull no la veurà,/ que ans d'arribar a sos braços, on riu la primavera,/ la mar en lo bell fons de sa badanta ossera/ mos ossos guardarà./ Oh, Cel, oh sant desig que l'ànima esperona,/ que és dolç d'aixa terra on som damnats a mort/ mirar-te com florida i esplèndida corona!/ que és dolç a cada instant que la maror nos dóna, / sempre ovirar ton port!».
Es veu que mossèn Verdaguer patia en aquells moments, a més de les dolences físiques, una fonda depressió. Veia proper el fantasma de la mort i s'haguera estimat més veure'l a ca seva i a terra ferma. Per altra banda no pot complir, com pertoca, la seva missió de capellà del vaixell, tot tenint cura de les ànimes dels altres passatgers. El vaixell, propietat del marquès de Comillas, es dirigeix a l'Amèrica Llatina i hi va un bon nombre d'emigrants, entre homes, dones i criatures. I a ell li correspon esser el pare de tots. Però no es pot moure del llit i es sent vulnerable i indefens. Li passa el mateix que al beat Alonso de Orozco (1500-1591), que havent entrat a l'orde de sant Agustí, el 1549 era enviat a Mèxic com a missioner. Però durant la travessia patí un atac d'artritis que l'immobilitzà i a més de sentir-se inútil, estant a bord, va tenir por de morir enmig de la mar. Desembarcat a les Canàries i recobrat allà de la seva malaltia, retornà a la Península. El feren superior del convent de Valladolid i ja no va voler veure mai més la mar. Visqué bona part de la seva existència a Madrid, on fundà tres convents de monges i predicà per totes les parròquies de la zona. Tampoc mossèn Verdaguer no morí a la mar sinó al llit de casa seva, o del lloc on residia, vint-i-tres anys després.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.