«Café Bizarre és una compilació que sorgeix sense un espai propi»

-Què en pensau de la dita «Segones parts mai foren bones»?

-Evidentment hem de dir que no a aquesta fórmula. Aquesta segona part és molt bona. Arran de la fantàstica acollida del primer volum, és el disc que més s'ha venut dels que hem editat, ens feia ganes donar-li una continuïtat, però amb el respecte pel grau de satisfacció que teníem del primer. Aquest segon ens agrada molt i la veritat és que no ens cansam d'escoltar-lo. Està a un nivell superior, si no igual que el primer.

-Essent el disc una compilació, quin és l'ambient que evoca la seva escolta?

-És una recopilació que convida a dues situacions distintes. En un ambient tranquil i relaxat pots parar orella als detalls de les cançons, que en aquest aspecte són agraïdes. Però també és música idònia per a qualsevol moment, un sopar, una reunió d'amics.

-Com féreu la selecció de temes?
-Al primer Café Bizarre no existia un bar, un espai, que és digués així. Fou com un avanç del que seria. En aquest són algunes de les cançons que habitualment punxavem al bar, i per tant esdevé un banda sonora d'allò que fou. Tots els artistes que s'inclouen al recopilatori són gent que coneixem i admiram.

-Com va néixer la idea de crear una banda sonora de la nit?

-Café Bizarre neix com un club itinerant, a El Garito de Can Barberà, però també es feren sessions arreu de Mallorca i a la península. No existia com a espai físic, era una entelèquia. Quan vam tancar la sala Sonotone no hi va haver discussió. Vam montar el Café Bizarre a Sa Llonja, però pels problemes que tothom coneix aquest barri ja no és el que era. Quan tancàrem el passat desembre ja estàvem preparant el segon volum. És un disc que apareix quan l'espai físic no hi és.

-Una part del públic encara plora la desaparició de la Sala Sonotone. Què en pensau?

-Ja hem deixat l'hostaleria. Muntarem algun concert i sabem que hi ha una generació que visqué bons moments a Sonotone, però crec que el que enyoren és la seva joventut.