Un negoci ruïnós (1817)

Acabada la Guerra del Francès, reposat Ferran VII en el tron, la marina espanyola es trobava en situació de misèria. Mancava de vaixells capaços de travessar l'Atlàntic i era molt difícil enviar reforços per a lluitar contra els independentistes americans. Així les coses, es va pensar, des del govern, a comprar vaixells a l'estranger. Els ministres que envoltaven el rei, gent que potser no havia vist mai la mar, entraren en contacte amb l'ambaixador rus, Tatitschef. Aquest mostrà a Antonio de Ugarte y Larrazábal, secretari privat del monarca, dibuixos dels vaixells que el tsar tenia en venda. El ministre en trià cinc de seixanta"quatre canons i tres fragates de 44. Les naus serien entregades a Cadis, ben armades, proveïdes de velam en bones condicions, així com amb municions i queviures per a quatre mesos. És evident que es tractava d'un cas d'urgència i els navilis haurien de partir de seguida cap a les colònies sublevades. Entre l'onze i el divuit foren signats tots els papers oficials i s'establia, per a l'operació, un preu total de 13.600.000 rubles. El negoci fou formalitzat amb una entrega de diners a compte i això sense que ningú, a Madrid, hagués pogut veure el que comprava. Entregaren a Tatitschef 400.000 lliures esterlines que havien rebut d'Anglaterra per causa d'unes indemnitzacions. Quan els vaixells arribaren a Cadis es començà a comprovar que tot allò havia estat una gran estafa. El ministre de Marina, Vázquez de Figueroa, els inspeccionà i l'escàndol fou ben sonat. Quasi tots els vaixells eren inservibles. Aquests havien nom Lubeck, Nor"Ayde, Dresde, Ephifania, Neptuno i les fragates Mercurio, Astrolabio, Viva i Ligera, tots ells acabaren podrint les seves fustes a l'arsenal de La Carraca. Dues fragates arribaren, però, a terres americanes, la Pronta, que s'hagué de donar de baixa el 1820, i la Patrico, anomenada després Santa Isabel, que salpà de Cadis i arribà al port d'El Callao de Lima el maig del 1818 i que tanmateix fou capturada pels insurrectes. No s'explica com l'almirall Muller va esser capaç de conduir totes aquelles naus des dels ports de Rússia a Espanya ja que, segons els seus contemporanis, era més segur navegar amb una barqueta de pescadors. El ministre de Marina, escandalitzat, denuncià els fets al rei. Tot el que aconseguí aquell home suposadament honrat fou que el detingués la policia aquella mateixa nit, el destituïssin de tots els seus càrrecs i el deportassin a Sant Jaume de Galícia. Les destitucions també afectaren el brigadier de l'Armada Francisco de Baranger i el capità de Navili Roque Guruceta. El poble, molt indignat amb Ferran VII per aquest afer imperdonable que transformà encara en persones més riques Ugarte i Tatitschev, va fer córrer una dècima que deia: «El rey sólo es el que cobra, y el estado se arruina».