Manuel Forcano: «La literatura en català no és residual, està viva i és universal»

P.GIMÉNEZ.Palma.
La crítica diu que la seva obra compon una constel·lació de referències al món antic i de mirades voluptuoses als paisatges del Pròxim Orient, fet que Manuel Forcano (Barcelona, 1968) justifica senzillament perquè és allà on va descobrir el seu interès pel món de la literatura i més concretament per la poesia. Guardonat amb el premi Carles Riba pel seu darrer llibre, El tren de Bagdad, i immers en distints projectes, Forcano protagonitzà ahir a Selva una lectura poètica al costat de Sebastià Alzamora. El motiu era la presentació de l'antologia poètica que Proa ha publicat recollint els texts del grup al qual s'inclou: Els Imparables.

-És veritat que les persones a què se'ns ha acabat anomenant Imparables tenim en comú certa irreverència i ganes de fer bollir l'olla de la literatura catalana, perquè el panorama estava molt mort, molt adormit. Però, jo no crec que siguem irreverents amb la tradició. La tradició és molt gran i té molts d'aspectes i personatges. Senzillament el que hem criticat és que la tradició marqui sempre uns mateixos tòtems, quan de tòtems se'n poden crear de nous i se'n poden recuperar de vells, i això és el que hem fet. Un literat sempre es mou dins de la seva tradició i per tant nosaltres no la rebutjam, simplement la feim servir d'una altra manera. -La creació dels nous tòtems passa per la recuperació i la revalorització de poetes que en el seu moment foren molt importants i que han caigut en un oblit escandalós. Per exemple Espriu. Després, també s'ha passat per valorar l'obra de grans poetes catalans, que són ja bastant grans o que han mort fa poc temps, com Joan Vinyoli, i altres grans figures com Bartomeu Fiol a Mallorca, Màrius Sampere a Barcelona o Pieras a València. -Crec que una de les causes principals és que la generació justament anterior a nosaltres ha treballat només per ella i pensant en ella. És cert que totes les generacions treballen per elles, però un gran error de la precedent fou que no recuperà ningú. Nosaltres hem entrat a escena aixecant banderes de poetes que volem revaloritzar perquè creiem que són molt importants. Això suposo que és una mica la clau de l'èxit, per molt que se'ns hagi criticat. A més, aquests atacs són senyal de vitalitat i ens fan creure que tenim raó. -El nostre projecte passa per aquesta recuperació i, després, per revaloritzar tant la poesia com la literatura catalana en un moment en què està marginada. El que nosaltres hem volgut aportar és això. Dir que hi ha qualitat, que la literatura catalana no és residual, està viva i és universal. Escrivim pel món, amb unes preocupacions i ideals universals. -La lectura dels poetes hebreus contemporanis em van empènyer molt a escriure, per tant la connexió és segura. La poesia àrab clàssica també m'ha influït, el barroquisme a la manera d'explicar les coses,...possiblement molts dels deixos d'aquesta poesia m'han fet escriure en català d'una manera diferenciada. -Molt fàcil. Primer perquè quan viatges per l'Orient tots els paisatges tenen ressonància del passat. Aleshores, quan vius la teva vida, el teu present envoltat de passat és fàcil de conjugar. El bagatge d'antigor que em dóna la meva feina es mescla amb la meva vida i la meva obra. Escenes del passat m'ajuden a explicar anècdotes de la meva experiència, els meus anhels, i el que anhel és que el que escric esdevengui èpic en el futur.