Miquel Ferrà i Martorell13/08/04 0:00
TW
0

Després de les sis o set primeres setmanes de la invasió aliada, Hitler, que havia pres en persona el comandament, decideix acabar la lluita amb una guerra de posicions i encarrega a Von Kluge que ataqui el costat dels seus enemics més vulnerable, la zona de la ciutat de Mortain, en direcció a Avranches. Les intencions del Führer eren ben clares. Separar els exèrcits de Patton i Hogges.

Així, quatre «Panzerdivisionen» van cap a Mortain i prenen la ciutat. Segueixen avançant cap a Avranches però els caces «Typhoon» fan malbé, sobre les carreteres, els carros alemanys. Tanmateix, Mortain resisteix els atacs aliats al llarg de tota una setmana. En retre's finalment als nord-americans, Hitler, que havia prohibit de fer-ho, puix que volia la mort fins al darrer dels seus soldats, s'enfurisma. En aquest moment, Bradley i Montgomery fan maniobrar les seves forces per tal de posar setge als alemanys a la zona de Falaise. Els exèrcits I i III nord-americans formen una tenalla amb els anglocanadencs i tota la tropa alemanya del sector resta tancada. Aleshores, el general alemany Blumentritt diu:

-Això serà l'Stalingrad de Normandia!
El general Model substitueix el general Von Kluge en el comandament i aquest, sentint-se fracassat, se suïcida. Els alemanys es veuen obligats a retrocedir desesperadament sota el foc artiller i el vol metrallador dels avions. En poc temps aquelles carreteres resten sembrades de blindats inútils. Els morts són més que nombrosos i conten testimonis que tota la zona fa tal pudor de mort i ferro cremat que aquesta es podia sentir, fins i tot, des dels avions. A Saint-Lambert sur Dives els bulldozers americans obriren tombes col·lectives de vint-i-cinc metres de fondària per tal de poder soterrar aquells milers de cadàvers. El dia 19 d'agost desaparegué la boira que havia romàs en el camp de batalla tots aquells dies. Polonesos i americans assetjaren Chambois, encara que no pogueren impedir la fuita desesperada, per la muntanya, de vint mil alemanys. Atacaren, com a contrapartida, els nazis de la IX i II Panzerdivision SS i la lluita es va fer terriblement aferrissada i ràpida de moviments. Cinquanta mil alemanys caigueren presoners i els seus morts ascendiren a deu mil. Ja només restava la que fou anomenada operació Paddle, segons la qual Montgomery unia els dos caps de pont del riu Orne i ho feia no només amb les seves forces britàniques, sinó també amb efectius belgues i holandesos. Perseguiren els alemanys, mentre un contingent americà creuava el Sena i les portes de París restaven obertes. Els primers a entrar, victoriosos, foren els homes de la Divisió Blindada del general Leclerc, entre els quals hi havia voluntaris procedents de la Segona República espanyola. El Reich quedava tancat dins les seves pròpies fronteres però en menys d'un any cauria també. L'Arc de Triomf de París havia vist passar les tropes alemanyes conqueridores uns anys abans. Ara veia a més de Leclerc, els nord-americans, els canadencs, els polonesos... París era una festa.