El vaixell de Fulton (1807)

Es comença a construir el primer vaixell mogut per màquina de vapor i que farà famós el seu inventor Robert Fulton (1765-1815), mecànic nord-americà, nascut a Little Britain. Com a realitzador de la propulsió dels vaixells mitjançant vapor a més de fama, es guanyà un gran nombre de contraris i enemics, quan no era la trista indiferència general. Explicava aquell gran home: «Quan jo construïa a Nova York el meu primer vaixell de vapor, el públic veia en els meus treballs quelcom que no li interessava gens ni mica, i els consideraven, per a més ofensa, l'obra d'un visionari. Els meus amics, malgrat la seva cortesia, no podien evitar determinats gestos que denunciaven la seva incredulitat. A l'anada i tornada del taller on era fabricada la meva nau, se m'oferia l'avinentesa d'escoltar les converses de grups de vagos entorn del tema, i ni tan sols una vegada vaig sentir una paraula capaç de donar-me ànims. Tot era burleta i rebuig envers del meu invent, un invent que fou anomenat la Bogeria de Fulton. A la fi arribà el dia de la prova; vaig convidar un bon grup d'amics per tal que pujassin a bord i fossin testimoni de l'èxit de la meva empresa; alguns acceptaren el meu convit per deferència; però es comprenia que ho feien amb un cert fàstic, ja que tenien por d'haver de compartir amb mi els desenganys, puix que no creien en el meu triomf. Pel que es refereix a la meva persona, jo comprenia perfectament que en el cas present existien raons que em feien dubtar de l'èxit. La màquina era nova i mal construïda, com a obra de mecànics desconeixedors de treballs tan específics, i amb raó eren de témer molts entrebancs. Ja s'apropava el moment de posar en marxa el navili; els meus amics formaven grupets sobre coberta; l'ansietat i la por els dominaven totalment; estaven pensatius, i en les seves mirades jo només hi podia llegir l'avís d'un desastre, de tal manera, que jo i tot ja començava a penedir-me de la meva feina. Donat el senyal, el vaixell es posà en marxa, però s'aturà quasi a l'instant. En aquell moment, remors de disgust succeïren el silenci precedent. Pertot arreu jo podia sentir que deien que allò mai podria marxar, que era l'empresa d'un boig, que era precís desembarcar a l'instant. Vaig pujar a la plataforma i veig pregar a tothom que romangués amb calma. Tot el que jo desitjava era que em concedissin mitja hora, durant la qual, o jo posaria la nau amb moviment o donaria per acabat el viatge. Em varen concedir, sense dificultats, el que demanava. Vaig baixar a l'interior del vaixell, vaig examinar la màquina i vaig descobrir que el que impedia la marxa era una peça mal ajustada. La vaig arranjar i la nau es posà altre cop en moviment, per a recórrer 150 milles en 32 hores. Tanmateix la incredulitat no es volia retre a l'evidència. Sortírem de la formosa ciutat de Nova York; travessàrem els llocs romàntics i sempre pintorescs de les terres altes, descobrírem les cases d'Albany i allà prenguérem terra».