El general López (1906)

Miquel Ferrà i Martorell06/08/04 0:00

És curiós com en el segle XIX, amb Constitució o sense Constitució, hi hagué, en tot moment, soroll de sabres. Els militars s'atribuïen el poder de dominar i decidir, a qualsevol hora, el destí de la nació. Les armes eren el diàleg decisiu. Aquell estiu, el general López Domínguez accedia al poder. Segons els cronistes de l'època era «genuïna personificació de la mediocritat discreta». Aquell militar oferia, però, un «currículum» amb accions de guerra i la seva glòria era haver acabat amb la sublevació cantonalista i política. Protegit del seu oncle, el Duc de la Torre, volgué compondre un gabinet «radical» i adoptà un programa inspirat i dirigit per Canalejas. Explica Xavier Tusell que «el programa anticlerical del govern es concretava prompte amb la derogació pel comte de Romanones d'una Reial Ordre del ministre conservador marquès de Vadillo d'acord amb el qual s'exigia la condició de no catòlic provat per a contreure matrimoni civil».

Els altres polítics liberals estaven gelosos de Canalejas.

I qui més hi estava era Moret, que envià una carteta al rei com a protesta. López Domínguez amenaçà aleshores el «señor del papelito», en referència a l'esmentada nota, d'acabar amb el partit liberal. Tanmateix sembla que aquelles Corts eren un desgavell d'enfrontaments que fomentaven el mal govern. Durant aquells anys, els liberals demostraven una notòria incapacitat per exercir el poder. Mancaven de veritable programa. El poble els considerava «los señoritos de la regencia». El gener de l'any següent, el mallorquí Antoni Maura entrava en escena. Havia desenvolupat la seva tasca professional i política entorn de la figura de Germán Gamazo, diputat liberal del grup gamacista i alhora advocat, del bufet del qual era passant el jove illenc. Llegim de l'autor abans esmentat que «des del moment que, amb l'antic grup gamacista, ingressà en el partit conservador, es pogué apreciar que Maura representava quelcom poc freqüent dins la política espanyola. Al davant del clientelisme i l'oportunisme, Maura s'havia pres la política seriosament». Ortega digué que era l'únic espanyol que sentia una fonda repugnància al davant de la realitat política d'Espanya i que amb la seva persona semblà, per un moment, que s'havia de rompre el compàs d'aquella borda dansa còmica que era la política del país. El mateix Maura ho expressava amb aquestes paraules: «La immensa majoria del poble espanyol es troba girat d'esquena i no vol intervenir de cap manera en la vida pública. Si llevam del mig els que han estat eliminats d'aquest àmbit, com són les multituds socialistes, anarquistes i libertàries; si llevam del mig les masses carlistes i les masses republicanes, anau a comptar, mentalment, el que us resta. Dividiu el que us queda entre les faccions governamentals i digau-me la força veritable que li queda en el país a cadascuna...».

Maura arribava amb la crisi i se n'aniria amb una altra crisi.