Miquel Ferrà i Martorell30/07/04 0:00
TW
0

Mor a Damasc el famós místic musulmà Ibn Arabi, nascut a Múrcia, el 1164. Es dedicà a la política i tingué diferents càrrecs en la vida pública fins que la mort del seu pare li causà una forta crisi espiritual. Era ric, però va veure clar quines eren les vanitats de la vida i quina curta durada tenen. Renuncià a totes les seves possessions i viatjà, sense fatiga, tota la resta de la seva existència. És probable que visitàs Mallorca. Però també el nord d'Àfrica i l'Àsia Menor. Prolífic escriptor i pensador, redactà nombroses obres de les quals se'n conserven devers cent cinquanta.

Per això és considerat un dels primers literats en llengua àrab, un autèntic Ramon Llull de l'islamisme. La seva mística es basa en la llum interior i en l'amor. Tots els éssers són família de Déu, i d'ell tenen concepcions diferents però vàlides, expressades en les diverses religions; el místic les posseeiex totes. Tanmateix li plogueren els enemics. La seva mística fou combatuda per alguns teòlegs que l'acusaren de panteisme. Ja és sabut que el panteisme és la doctrina segons la qual l'Univers, pres com un tot, és Déu mateix. Segons això Déu no seria un ésser personal diferent del món o, millor dit, de l'Univers. Aquesta manera de pensar s'oposa al teisme i és una forma de monisme. Al llarg de la història ha generat entre d'altres corrents, l'emanantisme, l'idealisme i el naturalisme. Plotí, Hegel i Spinoza representen aquestes tendències. Potser el qui més s'apropa a Ibn Arabi és Spinoza quan ens diu que «Déu és la natura, i que aquesta és Déu. I aquesta natura divina és la substància, de manera que les coses existents no són més que afeccions seves. Déu és naturalesa perquè naturalitza o dóna l'ésser a les coses, natura naturans, i pel que fa a les coses no són altra cosa que brots o emergències d'aquesta substància actuant, natura naturata. Ibn Arabi coincidia en alguns punts amb un altre predecessor àrab, hispanomusulmà, Ibn Masarra (838-931), quan els seus ensenyaments esotèrics i ascètics foren considerats heretgia durant el regnat d'Abd Allah. Per aquest motiu hagué d'emigrar amb els seus deixebles a Medina i a la Meca, i no retornà a Còrdova fins que en fou califa Abd al-Rahman III. Només es conserven dos llibres amb les seves doctrines: eLlibre de l'explicació perspectiva i eLlibre de les Lletres. Qui no ha pensat mai en algun d'aquests punts? Quina relació hi ha al davant de Déu entre la raó humana, suposada protectora de la natura per la seva pròpia essència i els animals, irracionals, sotmesos a la nostra cura i l'abús dels quals és un crim? Per què hem hagut d'heretar un sentit comú que ens imposa la llei natural i ens fa diferenciar el bé del mal? Per què essent aquestes coses tan lògiques des del començament, hem hagut de transgredir la llei natural en nom de Déu i de les religions? Si la vida són quatre dies, per què no pensam més en la mort i el que hi pugui haver rere d'ella? Ibn Arabi respon a moltes d'aquestes preguntes.