Miquel Ferrà i Martorell28/07/04 0:00
TW
0

En aquestes dates, Dioclesià, emperador de Roma, ja vell i cansat del govern, abdicava amb tota solemnitat per a cercar un retret a Salona, on diuen que mostrà tanta senzillesa en la seva vida privada com despotisme havia demostrat quan governava. Ja només volgué pensar en el seu jardí, i quan alguns dels seus partidaris el volien convèncer per tal que s'apoderàs novament del govern, ell responia: «Veniu a Salona i podreu apreciar la felicitat que ara mateix gaudesc sobre el meu conreu de lletugues». Dioclesià havia nascut en aquella vila de Salona, prop de Dalmàcia, el 245. Pujà al tron el 284 i l'abandonà en la data que commemoram. Morí el 1313. El 286 s'associà amb Maximilià i el 292 abandonà l'imperi d'Occident a Constanci Clor i Galeri. D'aquesta manera organitzava el sistema de la tetrarquia. Galeri es declarà enemic dels cristians i Dioclesià, per a fer-li costat, els perseguí. Aquella era dels màrtirs se situa, doncs, entre els anys 303 i 311.

Ja de jove, Dioclesià s'havia allistat a la Legió i arribà a esser-ne cònsol. Els seus propis soldats el proclamaren emperador i també pels soldats de Carino, malgrat que aquest darrer l'havia vençut. Era, doncs, el militar més admirat de Roma i el seu nom va unit a la reorganització de l'imperi, principalment en els afers que es relacionen amb les funcions civils i militars, divisió del territori en diòcesis, extensió del dret romà a tot l'imperi, reforma fiscal i de la moneda, desenvolupament de la burocràcia i el sistema de govern, ja esmentat, de la tetrarquia. D'aquesta manera, el poder quedava repartit entre dos «augusts» (Dioclesià a Nicomèdia i Maximilià a Milà, ambdós assistits per dos cèsars, Galeri, a Sirmium de Panonia, a Constanci Clor, a Tréveris. Dioclesià conservava, tanmateix, el primer lloc de la jerarquia i sota el seu regnat fou consolidada la defensa del Rin i la frontera de Mesopotàmia.

El motiu pel qual s'enfrontà als cristians és que accentuava el caràcter sagrat de l'emperador. I mirau per on, aquest emperador ens ha de recordar, per força, el famós «Phu Yi», el darrer emperador de la Xina, que després d'una vida despòtica i de col·laborar en temps de la Segona Guerra Mundial amb els japonesos, seria capturat per les forces de Mao.

Va romandre presoner del Règim comunista de Pequing i els seus captors, en lloc de jutjar-lo pels seus crims i executar-lo, el volgueren rehabilitar.

Aprengué l'art de la jardineria i tant s'esforçà per a fer el millor possible la seva nova tasca, que les autoritats li concediren diferents premis. D'emperador amargat i furibund a jardiner pacífic i quasi feliç.

La lliçó que podem aprendre de tot això és que la veritable pau es troba en la vida més senzilla, en contacte directe amb la natura, sense més que l'estrictament necessari per a cobrir les nostres primeres necessitats, sense enemics ni rivals, sense competències absurdes.

O en altres mots: veure créixer amb il·lusió les lletugues.