El càntir estiuenc (1894)

El reproduïm en la seva llengua original:
«Desprecio del Japón o de la China/ el grandioso tibor de porcelana,/ el vaso etrusco, el ánfora romana/ y la tinaja griega o damasquina./ Te canto a ti, que el agua cristalina/ sabes frigorizar sin pompa vana,/ expuesto en el balcón o la ventana/ a los besos del aura vespertina./ Cuando mi boca en ti, bello cacharro,/ busca ardorosa el anundante chorro,/ y con mis manos cálidas te agarro/ siempre encuentro propicio a mi socorro/ el caudal que refrescas en tu barro/ y que brota sutil por tu pitorro».

Sembla que el famós «botijo» procedeix d'Extremadura, regió des d'on passà a la resta de la Península i a les Illes. Escrivia Federico Bravo: «El cantiret ha acompanyat els xafogosos horabaixes dels nostres padrins i dels nostres pares. El cantiret ha estat una estampa sobre el llom del líric aset cansat i resignat. No hi pot haver Madrid romàntic sense cantiret. El cantiret és cordial, fratern, fidel, sempre a punt. És un atuell que fa riure per la seva panxa i que tanmateix té, fins i tot, en el seu nom, una tonalitat d'enyorament que remou les emocions. Hem nascut a una Espanya de cantirets i els nostres pares també la visqueren així. No hem d'oblidar que en el nostre primer paisatge hi degué haver cantirets...

En català es defineix com l'atuell portàtil per a posar-hi aigua o altres líquids, de terrissa, habitualment amb nansa, broc i galet. Però, en general, en parlar de càntirs, poden ser també de vidre i metall. Existeix una dita popular: «Anar-se'n com el broc del càntir», que vol dir tenir diarrea continuada. En algunes contrades, un càntir és una mesura de vi i oli, d'aproximadament onze litres. Però ningú com George Sand a l'hora de lloar els atuells illencs per conservar l'aigua fresca enmig de l'estiu. La gran escriptora romàntica, que tot sia dit, no pinta gaire millor els pagesos francesos que els mallorquins, un detall que pot ser ha passat per alt a la majoria dels observadors, puix que vivim a un país i dins una societat que cerca sempre tres peus al gat, s'interessà per la terrissa de Felanitx i fins i tot explorà i examinà aquells porus de «prodigiosa argila» que conservaven la frescor de l'aigua dins qualsevol ambient.

Acabem, però, per definir, des de la llengua castellana, això de «botijo» i els seus derivats o mots parents: Així, una «botija» és un atuell rodó de terrissa especial, que té el coll curt i estret. A Colòmbia es diu, també, d'un tresor amagat. A Argentina i Uruguai s'aplica també a un al·lotet entremaliat. L'expressió «estar hecho una botija», significa ser molt gras. En dir, però, «botijo», el definit com l'atuell de terrissa de molt de ventre, amb dues anses, una boca per a posar-hi l'aigua i un broc per a beure. Es deia «tren botijo» al que anava a la costa, amb passatge popular, quan començava la temporada d'estiu. Finalment, diguem que «botijón» és un «botijo» gros, sense bec ni anses, que es col·loca en la cantirera, que és un banc de tenir els càntirs i que torna a estar de moda.