TW
0

El considerat com a mestre de la guitarra portuguesa, Carlos Paredes, va morir ahir de matinada als 79 anys a l'Hogar Nossa Senhora da Saúde de Lisboa, on el compositor romania internat des de feia més de deu anys per una malaltia degenerativa. El guitarrista, creador del mític tema Verdes anos va néixer a Coimbra el 16 de febrer del 1925 i va dedicar gairebé tota la seva vida a l'instrument que li va atorgar fama mundial.

Fill i nét de guitarristes, Artur i Gonçalo Paredes, va començar a estudiar guitarra portuguesa als quatre anys, malgrat que la seva mare es va entestar en que aprengués a tocar piano. Als nou anys d'edat, la seva família canvia Coimbra per Lisboa i el 1957 ell enregistra el seu primer disc, titulat Carlos Paredes.

La seva música començà a circular tres anys més tard en diverses bandes sonores de pel·lícules lusitanes fins que el 1967 edita el disc Guitarra Portuguesa, seguit l'any següent per Romance N2, Fantasía, Porto Santo i Guitarra Portuguesa. Tres anys després enregistra el disc Movimento Perpétuo.

El compositor arribar a patir presó durant la dictadura de Salazar i en la revolució dels Clavells d'Abril del 74 va presentar la seva creació en directe en diversos punts del país. La seva música es va convertir en un dels símbols dels agitats temps que posaren fi a mig segle de règim totalitari. Tornarà als estudis el 1987 per publicar l'àlbum Espelhos de sons.

Fins a la dècada dels 90 la seva carrera musical va estar unida a la seva activitat professional com a administratiu de l'hospital S. José de Lisboa. El desembre de 1993 descobreix que pateix una malaltia òssia degenerativa que li impedirà tocar la guitarra i de llavors ençà va estar internat pràcticament en estat vegetal a la Fundació Nossa Senhora da Saúde, a Lisboa.

El president de Portual, Jorge Sampaio es va referir a ell com a «artista genial que tant va projectar el nostre país, ciutadà exemplar i home bo, generós, senzill i de gran integritat moral». El premi Nobel José Saramago destacà el tarannà artístic «excepcional» del músic, de qui també assenyalà que es tractava d'«una figura única», amb «una poc freqüent dimensió humana».