El desastre d'Annual (1922)

Miquel Ferrà i Martorell22/07/04 0:00

Annual era una antiga posició militar espanyola al Rif, en el nord del Marroc. En aquestes dates, les cabiles revoltades per Abd-el-Krim es llançaren a l'atac contra aquelles forces i guarnicions. Hi moriren el general Fernández Silvestre i nombrosos soldats d'una columna que imprudentment abandonà Melilla. Aquell «desastre» significaria l'acabament de la lenta penetració política d'Espanya al Rif i provocaria, al cap de poc temps, l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Les responsabilitats pel desastre foren amuntegades en un famós expedient, «El informe Picasso», on eren posats en evidència uns comandaments corruptes i poc eficaços, una mala administració colonial i tot un seguit de greus irregularitats. Però el «Directorio» militar de Primo de Rivera preferí amagar papers, establir una fèrria censura periodística i oblidar tots aquells afers.

Però aquella derrota deixava petjada fonda i vergonyosa. Diu un cronista: Els supervivents corrien muntanya avall, encegadament. Plovien entorn seu les bales, i eren perseguits a través del barranc, caçats en els camins que anguilegen entre pujols. Cauen i cauen en bàrbara matança. No hi ha ferits. El que cau per terra és acoltellat de seguida. Molts són, però, els que cauen de feblesa, sense poder donar una passa més. De tres-cents homes, només vint-i-cinc arriben a Annual, uns muts, altres bojos. Quatre moren a l'instant en tastar l'aigua. Alguns, reventats per la correguda, moren en aturar-se».

Però el general Silvestre era incapaç de dirigir bé la retreta i protegir els seus homes. Per això, se suïcida. O potser, el maten. Qui? Algun dels seus homes? Els moros? Una gran maror humana de fugitius i atacants envolta la desfeta fortificació. Els soldats, abandonats pels seus oficials, la majoria sense armes, aterrits, cerquen el camí de Melilla. Melilla, desguarnida, és a punt de ser ocupada. Però Abd-el-Krim ho impedeix. Per què? Des d'Annual, els combatents del Rif s'han anat apoderant de Buimeian, Ben Tieb, Bujafora, Nador, Zeluan, Mont Arruit...

Al cap d'un parell de dies ja es pot saber que les línies espanyoles ja no existeixen. Que els morts són massa nombrosos per dir-ne la quantitat en veu alta. Es parla de nou mil. De vint-i-tres mil. De setanta mil. Finalment, els que millor ho investiguen, s'han de posar més o menys d'acord amb una xifra que va dels tretze mil als dinou mil morts. Els ferits són innombrables. Els presoners, mil. Els desapareguts, no es pot saber... però n'hi ha d'haver molts. Tampoc les pèrdues materials són poques: Dos-cents mil fusells, quatre-centes metralladores, cent vint-i-nou canons. Medicines, municions, queviures.

I tot això ho havia aconseguit un exèrcit islàmic que no depassava els quatre mil homes i que havia hagut de sacrificar-ne vuit-cents.