La crisi dels almoràvits (1143)

Miquel Ferrà i Martorell17/07/04 0:00

Mor l'emir Ali ben Iusuf, aquell que havia sotmès les Balears el 1115. Deixava hereu el seu fill Tasfin ben Ali de tot un imperi a punt d'enderrocar-se. Els atacs contra les seves tropes eren intensos, tant per part dels cristians a la Península com dels almohades en el Magreb. Una de les pèrdues més lamentades és la del cabdill català Reverter, el general més capaç de l'exèrcit almoràvit. Potser aquí hauríem de parlar també dels «altres catalans», és a dir, els que professaven la fe islàmica. Aquesta pràctica de fer servir mercenaris cristians o d'origen cristià en el Magreb, començada per Iusuf ben Tasfin, era molt criticada per part dels almohades. Tasfin anà a al-Andalus per tal d'organitzar la resistència al davant de la gran ofensiva enemiga, però morí d'accident prop de la ciutat i plaça algeriana d'Orà dos anys després de la mort del pare. Havent agafat el poder Ibrahim i Ishaq, fills seus, continuaren la guerra, que dirigien des de Fez i Marràqueix. Després de dos anys de combats, els almohades s'endugueren la victòria i Isahq, el darrer emir, era públicament executat pel cabdill almohade Abd al-Mumin, nou sobirà del Magreb. Al-Andalus també va caure i es dividí, novament, en taifes. Només a les Balears es mantingué la dinastia dels almoràvits i això fou de la mà dels Banu Ghaniya, que amb el seu nombrós estol de vaixells de guerra castigà la navegació dels almohades. Aquests, però, conquerien l'arxipèlag el 1203.

Interessant èpica del que tradicionalment hem anat dient, des del poble o la pagesia, els «temps dels moros» i que avui vos convidaria a evocar. Per a tal evocació, seria bona cosa repassar aquells mots que són herència dels àrabs i que ens són alhora tan familiars, com és, per exemple, la garrova, aquest fuit dolç, obscur i allargat de la família de les lleguminoses i que pren el seu nom de la paraula «al-jarruba». Fruita d'aquest temps estiuenc és també l'albercoc, dit també «pruna d'Armènia», produïda per un arbre de les rosàcies i l'etimologia del qual és «al-barquq». Època és també de menjar, amb amanida, alfàbega o alfàbrega, amb poders alimentaris i medicinals, que els àrabs batiaren amb el nom d'«al-bahaqa». I per què no alegrar els sopars d'estiu amb una bona truita de cors de carxofa, l'«al-jarxuf» dels musulmans? Però l'estiu mallorquí és temps de fer, sobretot, cuina endins, les confitures, melmelades, compotes i almívars que promou l'abundància de fruites a bon preu, és a dir, els almívars, en general, que guardam per a l'hivern, mot de l'àrab «al-maiba» i aquest, del persa, «maibich». Tema llarg, del qual en podríem parlar hores.