TW
0

Ara que les principals ciutats europees disposen totes de trens urbans o metropolitans, la majoria subterranis, i que fins i tot a la capital de les Balears es parla de soterrar els trens fins a la via de cintura, és oportú, segurament, evocar el primer tren d'aquestes característiques que hi hagué en el món. Això fou a Londres i a causa, ja en aquell temps, de la congestió de trànsit en el carrer. Aquell ferrocarril, el Metropolitan, tenia un recorregut de només sis quilòmetres, des de Bishop's Road, Paddington, fins a Farrington Street. Funcionava, com podem imaginar, amb trens de vapor i devia ser quelcom ben fumejant, allà, en aquells túnels, en el subsol de la gran urbs. Però asseguren els cronistes de l'època que era ràpid, i l'interior dels vagons era prou confortable. El «Metropolitan Railway», amb locomotores «Hammersmith» era emprat per un gran nombre de londinencs, massivament, d'acord amb les estadístiques d'aquell temps. Vint-i-sis mil viatgers per dia en el primer mes de la seva existència. No trigà a formar-se una segona companyia dedicada al mateix servei. Era el Metropolitan District Railway, amb trens que funcionaven igualment amb màquina de vapor i que aconseguí tanta popularitat com el primer. Tanmateix, els avanços tècnics serien espectaculars i el 1890 era inaugurat a la capital anglesa el primer ferrocarril subterrani que funcionava mitjançant electricitat. Realment, eren petites locomotores elèctriques de 100 H.P. que estiraven vagons sense finestretes. Li deien el «City and South London Railway», precursor dels ferrocarrils metropolitans.

Aquests, imitadors del primer, eren estrenats a diferents poblacions britàniques i d'arreu d'Europa, és a dir, Glasgow (1896), París (1900), Berlín (1902), Hamburg (1912), Roma (1955), Milà (1964), Madrid (1919), Barcelona (1924), Rotterdam (1968), Stocolm (1950), Moscou (1935)...

El London Metropolitan Railway era construït, principalment, excavant una gran trinxera que llavors era coberta. És el sistema de construcció més senzill mentre que els terrenys es puguin aixecar i no sien imprescindibles per a la vida de la ciutat o la circulació el temps que l'obra es va fent i perllongant. Les línies així aconseguides, com explica John R. Day, resulten poc fondes, just sota la superfície del terra, a la que es pot arribar mitjançant breus escales.

Per a altres línies més complicades s'han hagut d'emprar barrines gegants excavadores.

No oblidem que en la majoria dels trajectes, els metropolitans han de respectar la presència d'edificis històrics i públics en la seva superfície.

A Mallorca, l'únic tren subterrani fou el que anava del Moll a les Estacions de la plaça d'Espanya, travessant una bona part del subsol de la ciutat. Primer anava per la superfície, com veim a la fotografia, però en els anys 30 funcionà sota terra.