Franciscans entre navajos (1744)

Els pares franciscans Irigoyen i Delgado entren en el territori «navajo» des del poble de Jemez. La seva intenció és, naturalment, evangelitzar els indis. Dos anys després envien una mena de memorial als seus superiors on diuen que els indígenes del territori desitgen esser cristians i que ja n'han convertit més de quatre mil. Es tractava, segurament, d'una exagerada dosi d'optimisme com es veuria després, però tanmateix el Virrei, a la vista de noves tan positives, autoritzava la fundació de quatre missions. També va prometre que cada un d'aquells establiments tendria una guarnició d'una trentena de soldats. Així i tot, quan el visitador de la zona, el pare Menchero, visità aquells indrets, va poder convèncer més de mig miler de «navajos» per tal que muntassin els seus poblats entorn de dues de les missions de la zona d'Acoma. Hi hagué el 1749 una revolta dels indis que posà en perill tota l'obra «civilitzadora» franciscana. El pare Menchero havia donat molts regals als «navajos» de la zona del riu San Juan per tal que aquests es traslladassin prop de Laguna, a Monte Cebolleta, i també a l'Encinal. El motiu de la sublevació era que el pare Menchero els negà tots els obsequis que els havia promès. Els missioners eren expulsats i la missió resultava esser un fracàs. Sembla que en el fons de tota aquella història, el que volien els indis, veritablement, era la protecció dels espanyols contra els seus enemics, els indis «utes» i «comanxes»... Llavors, la gran majoria dels «navajos» es traslladà cap a l'oest i al sud. Uns s'instal·laren al Nou Mèxic nord-occidental, altres a Big Bead Mesa, en els ja esmentats Montes Cebolleta, mentre d'altres preferien el vessant de la muntanya Taylor i la comarca de Cabezón. Cap a finals del segle XVIII alguns grups havien entrat a les muntanyes Chuska i el canó de Chelly, paratges de l'actual reserva. Bona part dels «navajos» conservava alguna cosa de la predicació franciscana i així veim que els principals cacics del 1780 tenien noms més o menys cristians, com Antonio El Pinto, Don Carlos, Don Joseph Antonio i Cotón Negro. Han passat més de dos segles. Jack Breed, en un dels seus reportatges, ens explica que els «navajos» constitueixen avui en dia la tribu més nombrosa dels Estats Units i, tot conservant les seves tradicions, han emprès una nova vida amb escoles, hospitals, terres de reguiu, feines artesanals i, el que és per ells més rendible, pous de petroli i jaciment d'urani. Explica l'autor més amunt esmentat que «quan els conqueridors espanyols entraren en aquestes terres en el segle XVI, la gent s'alimentava de blat de moro i mongetes, així com de la carn de caça. Mai no havien vist un cavall. El que els espanyols dugueren a tals indrets els canvià totalment, en aquest sentit, és clar. Don Juan de Oñate i la seva cavalleria amb cuirasses sortí de Zacatecas el 1598 duent mil caps de bestiar, quatre mil ovelles, mil cabres... Els indis, sotmesos als espanyols, varen treure bon profit de les ovelles 'churro', de llargues llanes que aprengueren a filar i emprar, i també foren ensenyats en l'artesania de treballar els metalls...».