Lorenzo Silva: «No m'interessa la macrohistòria, de vegades és ridícula»

«El tema del Marroc m'interessa de manera especial a nivell personal, històric i actual. Jo hi vaig anar quan era molt petit, tenc família allà i a més a més conserv pocs prejudicis. A nivell històric també és un període molt trist i una tudada de mitjans i vides per deixar una escassa influència en la història. De totes maneres és un episodi molt poc conegut. A nivell actual, el Marroc interessa perquè és allà i les relacions entre el Nord i el Sud són molt més peculiars, hi ha uns grans antagonismes».

En el text de Silva destaca de manera essencial la rapidesa en la descripció del personatge i l'escenografia en la qual es desenvolupen, especialment l'olor dels morts i els escenaris de les batalles. «He de reconèixer que hi ha una feina de documentació molt gran que he fet en els darrers deu anys i que ha donat com a fruit dos llibres més. De totes maneres, el que m'interessa no és la macrohistòria, que moltes de vegades és ridícula, sinó els matisos», explica Silva.

L'escriptor assegura que per a tots els seus personatges s'ha inspirat en referents reals. «No tan sols per a Faura, sinó per a tots els membres del gran grup. He deixat un esforç petit a la fantasia per a la tipologia dels legionaris, que només feia un any que existien. He anat a moltes de fonts. Possiblement per això una de les coses que més sorprenen és que molts dels allistats eren gent que cercava morir, però que volien alleugerir-se de la decisió de ser ells els que ho facin».

Però si en algun moment del llibre s'homenatja la legió, els marroquins que defensen el seu territori també són tractats a la novel·la amb deferència. «Hem de pensar que són éssers humans amb dignitat, cultura i orgull, gens inferiors al nostre i hi ha la necessitat de reconèixer-ho. Els europeus també són escòria, però demostren capacitat de sacrifici i heroisme a la vegada que demostren com de temibles poden ser».