Miquel Ferrà i Martorell29/06/04 0:00
TW
0

La premsa publica la següent informació: «El fet va tenir lloc a les obres de pavimentació que, a compte de la Mutualitat d'Accidents (ja és ironia), realitza a la Rambla, al davant del Col·legi Notarial, el contratista Seguí. Treballaven els obrers dins una excavació estreta i llarga, Joan Llodrà Torrens, de Petra; Miquel Pons, de 19 anys i de Palma; Joan Sáez Castillo, de Palma; i Sebastià Serra, de Santa Maria. Practicaven una major obertura de l'excavació i, a devers les sis del capvespre, poc abans d'abandonar la feina, la fatalitat va voler caure sobre els esmentats obrers, produint-se un desprendiment de terres i sepultant-los. Miquel Pons només estava enterrat fins a la cintura i pogué ser tret amb salvament, però Joan Sáez i Sebastià Serra estaven completament soterrats, i malgrat tots els esforços que es feren no pogueren ser restacats amb vida. Només Joan Llodrà en resultà il·lès.

«Afegia el periodista/cronista que els dissortats obrers havien mort en compliment del seu deure. Tampoc deixava aquesta innecessària frase de ser irònica. Rere els fets hi havia, és clar, una manca de previsió d'accidents i per tant, de seguretat, en la feina. La improvisació en l'estalvi dels riscs de les obres urbanes era, encara en aquells anys, una lamentable realitat. Dues cases de Palma es vestien de dol d'un moment a l'altre, una situació que ens recorda alguns dels relats del gran mestre d'escriptors Miguel de Unamuno: «Gairebé no se sentien encara abatuts en aquella llar. Els nins eren incapaços d'adonar-se, exactament, del que havia passat. Manuela, la vídua, quasi sense saber-ho, concentrava la seva vida i el seu ànim en lluitar, com ho fa una planta, per aquella altra vida que portava dins el ventre, tot i que repetia, com el gemec que un cap de ramat, ferit, que es volia morir. Havien tancat els ulls al mort, no sense preguntar-se si no l'estaria mirant encara. Li posaren la mortalla com ho havien fet abans amb un oncle de la família, cobrint-lo amb un hàbit sobre la roba amb la qual morí, i llavors, ella, mig trencada pel llarg cansament, per la fatiga dels anys, posà un instant els seus llavis sobre la freda boca d'ell, alhora que repassava les seves vides, que era la seva. Quan els planys dels infants, del més petit, es va fer més intens, abandonà el mort i anà a agafar i afalagar el que encara era viu».

Evidentment no és la mateixa història. Com el personatge difunt de la novel·la, aquells obrers deixaven dona i infants, i juntament amb la dona i els infants, les seves curolles, il·lusions, esperances... Tot havia desaparegut en un instant: les reivindicacions polítiques i socials del moment, les breus estones de repòs familiar, potser una futura millora de les condicions de vida...