Miquel Ferrà i Martorell28/06/04 0:00
TW
0

Miguel de Unamuno, escriptor i rector de la Universitat de Salamanca, que visqué del 1864 al 1936, enllestia una petita obra que no mereix ser oblidada. Es trobava aquell mes de juny a Hendaya i titulà l'original: «Como se hace una novela», que podríem considerar una autèntica lliçó de càtedra, allà, on entre altres coses, diu que «viure la història i viure dins la història. I una manera de viure la història és contar-la, crear-la en llibres. Tal historiador, poeta per la seva manera de contar, de crear, de reinventar un esdeveniment que els homes creien que s'havia verificat objectivament fora de les seves consciencies, és a dir, en el no-res, ha provocat altres succeïts. Ben dit és allò que guanyar una batalla és fer creure als propis i als estranys, als amics i enemics, que s'ha guanyada. Hi ha una llegenda de la realitat que és la substància, l'íntima realitat de la realitat mateixa. L'essència d'un individu i la d'un poble és la seva història, i la història és el que anomenam la filosofia de la història, la reflexió que cada individu o cada poble fan del que els passa. Amb esdeveniments, amb succeïts, es constitueixen fets, idees fetes carn. Però com que el que m'he proposat en el temps present és contar com es fa una novel·la i no filosofar o historiar, no m'he de distreure ja més i deixaré per a una altra avinentesa això d'explicar la diferència que va de succeït a fet, del que s'esdevé i passa al que es fa i queda...».

El mestratge d'Unamuno en el gènere és absolut. Com ho és la seva manera de fer una «radiografia» de qualsevol tema cultural. És història l'època que per la distància cronològica no hem pogut viure. Però també és història el que s'ha esdevingut fa un parell de dies. O fa un parell de minuts. O el que diu el diari d'ahir mateix. O el diari d'avui. Només el present no és història. Però el present existeix en dècimes de segons. Per tant, ajustant els termes, direm que no és història el futur. I en canvi podem considerar com història qualsevol narració treta de la vida real, puix que està inspirada en un fet, sia important, sia insignificant, del passat. Segueix dient Unamuno que «s'ha dit que Lenin, l'agost de 1917, poc abans d'agafar el poder, deixà inacabat un futlletó, molt mal escrit, sobre la Revolució i l'Estat, perquè va creure més útil i més adient experimentar la Revolució que escriure'n. Però... És que escriure sobre la Revolució no és també fer experiències amb ella? És que Karl Marx no ha fet la Revolució russa tant o més que Lenin? És que Rousseau no ha fet la Revolució francesa tant com Mirabeau, Danton i companyia? Són coses que s'han dit mil vegades però s'han de repetir milers de vegades més ja que així seguiran vivint, ja que la conservació de l'univers és, segons els teòlegs, una creació contínua...».

L'escriptor viu i analitza els detalls de la història. En té la seva pròpia visió. El subjectivisme és cent per cent creatiu. La història som nosaltres mateixos... «La meva novel·la! La meva llegenda! L'Unamuno de la meva llegenda, de la meva novel·la, el que hem fet plegats el meu JO amic i el meu JO enemic i els altres, els meus amics i els meus enemics, aquest Unamuno que em dóna vida i mort, que em crea i em destrueix, que em sosté i m'ofega. És la meva angúnia. Seré com em crec ser o com creuen que som? I vet ací com aquestes ratlles esdevenen una confessió al davant del JO desconegut i impossible de conèixer; desconegut i impossible de conèixer (del tot) per a mi mateix. Heus aquí que faig la llegenda dins la qual m'he de soterrar...».

La novel·la, la història...