Miquel Ferrà i Martorell19/06/04 0:00
TW
0

Un document d'aquesta data ens explica fins a quin punt els interrogatoris inquisitorials, mitjançant la tortura, causaven en el sospitós, capturat per motiu de qualsevol denúncia, el terror que transformava la falsa mentida en falsa veritat. Al final d'un llarg passadís de sofriments, esperava el foc purificador, aquella flama que segons aquella idea fanàtica i fonamentalista de la religió, havia de reduir a cendres la materialitat del cos, netejar l'ànima i, fins i tot, beatificar-la. Heretges, jueus, bruixes i bruixots solien ser les víctimes més freqüents i nombroses. Els nivells de bogeria col·lectiva que convertien un auto de fe en espectacle són més que vergonyosos. El mateix que els catòlics, els protestants tingueren també la seva inquisició i així, per exemple, deia una consigna luterana: «No heu de tenir compassió de les bruixes i els mags que fan robatori dels ous de les gallines i de la mantega...».

L'inquisidor parteix de la teoria que el Dimoni, representat pels seus col·laboradors, ha de ser torturat al màxim, fins que la carn esclati, ja que en cas contrari, aquest és el pare de la mentida. Tots els instruments són bons per aconseguir la confessió dels suposats culpables i aquesta confessió ha de constituir, alhora, una llista de noms propis, de tots aquells que han estat testimonis, inductors o còmplices dels fets denunciats. Totes les baixes passions entraven aleshores en joc. Inquisidors, botxins, testimonis. El torturat, des del suplici de la gota d'aigua al del poltre, i del ferro roent a les tenalles, demanava clemència. Però els interrogadors volien noms, sempre més noms.

La víctima podia recordar els apel·latius dels seus enemics o contraris i en cas d'haver exhaurit la nòmina, acudir a parents i amics. Les declaracions, com més augmentava amb el pas de les generacions les tècniques i refinaments de turments i interrogatoris, eren de cada vegada més patètiques. Així, un cronista ens conta el cas d'una pobre dona que després d'haver estat torturada al llarg de tres dies seguits, digué que el primer nom que li vengué al cap. El còmplice fou detingut i també interrogat, aparells inclosos. Trobant-se, després, l'una i l'altre, més morts que vius, ella li digué:

-Perdonau. Jo mai us havia vist abans, però per tal d'acabar amb els meus patiments vaig dir un nom qualsevol. No ens coneixíem personalment però jo sabia qui éreu vos. Us vaig recordar quan estava en el suplici perquè quan jo era conduïda a la presó us vàreu creuar amb mi. Perdonau-me. Però si em torturassin novament ho tornaria a fer això de dir qualsevol nom...».