La fam, la pitjor malaltia (1910)

Miquel Ferrà i Martorell17/06/04 0:00

El diari «La Publicidad» fa denúncia de la fam que pateix el país. Pertot arreu, fruit de males polítiques, administracions corruptes i desordre social. Escriu el periodista: «Els pobres, que manquen de feina i aliments, es veuen en la situació més desesperada, puix que no troben socors a cap indret, encara que demanin caritat. Els que tenen doblers han tancat la mà amb un egoisme sense limitacions, i per això, els miserables es troben forçats a la delinqüència per a no morir. Tanmateix la llei els envia a la presó per atemptar contra la societat i la desesperació segueix més i més...».

Se sent dir, fins i tot, una mena d'adagi:
-Que déu et guardi de la fam que puja des d'Andalusia!

El símbol de tanta panxa buida és un ca. Es tracta del llebrer d'un tal Carracuca, que és, com el seu amo, pell i ossos. Un altre periòdic, El Heraldo de Madrid, en donar la trista notícia del suïcidi de dues persones cansades de passar fam, deixava dir a l'articulista: «A un poble afamegat fins el punt de morir per tal de no patir més aquest turment, demanau-li que s'interessi pels grans ideals, i com a resposta us dirà que li doneu pa. La fam és el més agosarat i proper enemic de la Monarquia, de l'ordre i de la pàtria, perquè aquesta fam que guaita de tant en tant a la crònica de succeïts, rosega cada dia el cor i l'esperit del poble espanyol...».

Trist país que no sabia alimentar la seva gent. Les coses, en aquells dies, no eren gaire millors a Mallorca, on una gran quantitat dels seus fills es veien forçats a emigrar a les Amèriques. La manca de feina, el preu dels queviures, la gran inseguretat social i sanitària dels menys afavorits, el caciquisme que criminalitzava qualsevol reivindicació obrera... Tot plegat era el presagi d'una guerra civil, dues dècades després, amb tot aquell odi amuntegat al llarg de tres o quatre generacions. El govern havia volgut distreure el que seria inevitable amb guerres colonials al Marroc. Però els soldats de la pobresa ja havien donat la seva sang i la seva jovenesa en el desastre del 98, i a tot això, s'hi afegien les matances del Rif. Què més podia donar la sang obrera?

Però les epidèmies de fam havien tingut ja el seu tràgic començament en els dissortats personatges populars de la decadència de l'Imperi dels Àustries, un tema que Velázquez recrea amb tota la precisió i la saviesa d'un modern reporter gràfic: Completava així la literatura, mirall de la fam absurda, d'aquells autors que ens parlaven de la Pícara Justina, Guzmán de Alfarache, Lazarillo de Tormes, Rinconete i Cortadillo...