Casanova a Barcelona (1769)

Miquel Ferrà i Martorell12/06/04 0:00

«La senyora prenia la fresca al jardí amb el seu sigisbeu. Duia una roba molt sumària i la seva posició, quan vaig acostar-m'hi, era passadorament indecent: portava la camisa i una faldilla molt fina, i tenia les cames més altes que el cap. Fins a l'hora de sopar, Nina em contà anècdotes escandaloses, la protagonista de les quals molt sovint era ella, i això que tot just tenia vint-i-dos anys. Finalment ens posàrem a taula. Els plats eren exquisits, el vi excel·lent, el servei sumptuós. En acabar, la conversació es tornà picant, reprengué les procacitats, i vaig veure que aviat, de les paraules passaríem a les obres; però no em sentia en la disposició que cal per a intervenir convenientment, i a les postres vaig alçar-me per anar-me'n...».

Qui això escrivia era Giacomo Casanova, o més concretament, Joan Jaume Casanova de Seingalt (Venècia, 1725-Castell de Dux, 1789), fill d'una família de comediants d'ascendència espanyola, i hom diria que pel llinatge, catalana o mallorquina. El 1740 rebia ordes menors i passava a ser secretari del cardenal Acquaviva. Tres anys després és militar i acompanyà l'ambaixador Veniero a Constantinoble. Passen dos anys i el trobam treballant com a violinista al teatre Sant Samuel. Viatja per Itàlia, França, Alemanya, Suïssa, Anglaterra... Sembla que per tot arreu té aventures amoroses, quasi sempre amb donzelles o dones casades, de les que en un i altre cas no es fa responsable, i per això ha de fugir de la Teca a la Meca, sense aturall.

Passa una llarga temporada a Madrid, amb dies de llibertat i altres de presó. I com que en fa de les seves, això és, verdes i madures, és desterrat de la capital del Regne. És aleshores quan va a Barcelona i allà estant, passarà tanmateix quaranta-tres dies tancat a la Ciutadella. Torna finalment a Itàlia, i a Venècia és personat de les seves malifetes, encara que n'ha de pagar un trist preu: el de ser confident dels inquisidors. Entre una cosa i l'altra, ha de tornar fugir el 1782.

Tanta sort que el comte de Waldstein el nomena bibliotecari, càrrec que ocuparà els seus darrers anys de vida.

Però qui era realment Giacomo Casanova?
Sainte-Beuve explica que és un d'aquells individus als quals l'absència completa del sentiment moral permet a totes les facultats brillants, ràpides, emprenedores de desenrotllar-se sense mesura i sense escrúpol.

Alt, ben plantat, més aviat lleig, de gran vigor, home d'esperit, de talent, instruït, gran xerrador, amant del risc pel risc...