Potser després d'aquella altra novel·la de Vicente Blasco Ibáñez, Els morts comanden, la que més s'apropa a nosaltres, els illencs, sia Entre tarongers, una obra amb la qual l'autor valencià encetava el segle i lloava la seva terra, i de la seva terra, la comarca de La Ribera. Havia nascut l'escriptor a València el 1867, tenia, per tant, trenta-tres anys i ja havia viscut moltíssim. Després dels estudis primaris havia començat la carrera de Lleis, però la deixà per la seva vocació literària.
Adjudant del popular futlletinista Fernández y González, prengué al dictat les seves novel·lotes i aprengué la tècnica d'interessar el públic. Ja independitzat, escrigué contes i novel·les pròpies i entrà en la política. La política, aleshores tan relacionada amb les qüestions d'honor, l'obligà a acceptar un desafiament a pistola. La sivella del seu cinturó desvià la bala que hauria estat mortal.
Salvat així de miracle, decideix abandonar política i polítics i dedicar-se al seu cicle de novel·les de tema valencià: La barraca, Arròs i tartana, Contes valencians, Canyes i fang, i, especialment, Entre tarongers, una novel·la que tots els sollerics haurien de tenir a ca seva. I això per què? Perquè no hi ha pobles tan agermanats com Sóller i Alzira, amb fills il·lustres sollerics a la ciutat valenciana, a més de mil records culturals i comercials que s'hi relacionen. És un capítol de la ciutat de la vall dels tarongers, la clotada de Sóller, que en determinades èpoques que malalties o gelades afectaven greument la fruita sollerica, els patrons de la xarxa marítima comercials sollerica amb França carregassin taronja valenciana, tot conservant així els clients d'aquella exportació. Nombrosos comerciants sollerics passaren aleshores a Alzira entre 1885 i 1936 per tal d'establir-se allà i seguir amb el mateix negoci. Les descripcions de Blasco Ibánez de l'horta alzirenca i dels tarongerars és, doncs, quelcom que els sollerics poden considerar com «històricament» seu i més encara, quan al santuari de muntanya d'aquella població és venerada com a patrona local la Mare de Déu de Lluc:
«L'ermità obrí la porta de la petita església, fresca i ombrívola com un celler, mostrant en el fons, posada sobre un altar barroc d'or apagat, la petita imatge amb la capa buida i la cara negra. Aquell bon home recitava apressadament, com qui s'ho sap de memòria, la història d'aquella imatge. Era la Mare de Déu de Lluc, la patrona de Mallorca. Un ermità vingué fugint d'allà ningú sabia per què. Potser a causa de sarraïns, guerres o avalots, i per salvar a la Mare de Déu de profanacions, la dugué a Alzira, edificant aquell santuari.
Després vingueren els de Mallorca per restituir-la a la seva illa; però com la Celestial Senyora ja estimava molt Alzira i els seus habitants, tornà volant sobre les ones sense mullar-se els peus; i els balears, per amagar aquest succeït, en feren una imatge igual. Tot era ben cert i com a prova, allà hi havia el primer ermità, soterrat al peu de l'altar, i allà, la Mare de Déu, amb la seva careta negra a conseqüència del sol i la humitat de la mar, que l'ennegriren en el seu miraculós viatge».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.