Caravaggio fuig de Roma (1606)

Miquel Ferrà i Martorell05/06/04 0:00

Nomia Michelangelo Merisi, però li deien «Il Caravaggio», ja que havia nascut en aquella vila de la província de Bèrgam el 1573 i de fet, hi havia quelcom en el seu interior, que l'obligà a viure una vida desordenada tan intensament, que ningú, per la via dels escàndols, hauria pogut donar més publicitat al seu poble de naixença. Pocs artistes ens presenten una vida tan aventurera i alhora, tan brutal i dissortada. Després d'aprendre les tècniques de l'art pictòric a Milà amb Simone Peterzano, per causa de bauxes i plets d'amor i de taverna, hagué de fugir cap a Venècia i d'allà, cap a Roma. Perseguit per tot arreu, fins i tot per causa de petits robatoris, s'instal·là a la ciutat papal i allà visqué amb les mateixes i endurides condicions que en els altres llocs. Passà fam i misèria. Algunes de les seves obres, amb la seva tècnica insuperable del clar-obscur, foren ja en aquell temps conegudes a Espanya i això fou a través d'un monjo, Camilo Contreras, superior de l'Hospital de la Consolació de Roma, un establiment on Il Caracaggio havia hagut de rebre assistència, sempre gat, sempre de brega en brega, sempre malferit.

La pintura de Caravaggio en aquells dies era molt objectiva, sobre temes de devoció o obres, per a cases senyorials, de temàtica classicista. I mirau per on, gràcies a moltes de tals obres, sacres o profanes, tenim els retrats dels pillets i petits delinqüents d'aquella Roma, ja que Caravaggio els feia servir de models. D'aquests al·lotets i jovenots dels carrers, els prostíbuls o les tavernes, en trobareu a obres com eBacco del palau dels Uffizi, eBacco malalt de la Vila Borghese... És clar que també treballà escenes d'un gran dramatisme on hi imaginam, a més d'individus tot fent de botxins i trets dels barris baixos, algun almoiner de barbes patriarcals i mirada de qui sap fer bondat, cas, deMartiri de Sant Pere, un llenç amb meravellós clar-obscur que ens mostra una escenografia perfecte. Els «palafreneros» de la Madona d'aquesta denominació són personatges populars i autèntics com els que apareixen a la Conversió de Sant Pau i altres llenços del Nou Testament o els Fets dels Apòstols.

Diuen, tanmateix, els seus biògrafs, que «els mals costums de Caravaggio i la seva violència, sempre a punt, la capa i el punyal, l'obligaren a fugir de Roma», aquella Roma que tan tolerant era amb els artistes. El 1607 era a Nàpols i de Nàpols, on deixà pocs amics, s'embarcà cap a Malta. Allà fou ben rebut, protegit pels cavallers, i pintà, fins i tot, obres insignes, com el Retrat del Gram Mestre de l'Orde de Sant Joan de Malta Alof de Wignacourt, que es conserva al museu del Louvre. Però Malta esdevindria també escenari dels seus escàndols, més bregues, més aventures amoroses amb dones casades, més soroll de bordell, més estafes i deutes de joc... Expulsat de l'illa, desemcarcà a Sicília. Es trobava el 1610 a Porto Ercole quan tingué quelcom més que paraules amb altra mala gent. L'acoltellaren. Algú el recollí i encara, de qualsevol manera el guariren. Però mal guarit, malalt i consumit per la febre, allà, sense cap metge, abandonat, morí, finalment. D'aquella mort violenta que havia cercat des de l'adolescència. El darrer que va veure fou la Mar Tirrena i li semblà una pintura, un llenç insuperable. Infeliç l'home que es creia capaç de competir amb la natura.