Miquel Ferrà i Martorell02/06/04 0:00
TW
0

Edmondo de Amicis, (Oneglia, 1846-Bordighera, 1908), abandona la carrera militar per dedicar-se a la literatura. Les seves novel·les, relats de viatges i poesies el faran famós no només arreu d'Itàlia sinó de tot Europa i els Estats Units. Viatjà per França, Espanya, Marroc, Turquia... Però la seva obra més coneguda, Cor (1886), diari d'un escolar, amb un exagerat sentiment idealista i moralitzador, i amb trets del socialisme utòpic, el situen en els rengles d'un romanticisme tardà. Una de les seves poesies més conegudes n'accentua aquest caràcter: És un poema dedicat a sa mare: «Estim son nom gentil, estim l'aura honesta del seu rostre... Estim sa mà delicada i blanca que eixuga a l'instant els meus plors. Estim els braços sobre els quals mon cap reposa. Estim el seu front pur, obert, franc, on tanta qualitat s'hi manifesta.

Però estim molt més sa veu senzilla que conforta el meu ànim entristit. Estim la veu que convenç i meravella. Estim la veu que amorosa diposita en la meva orella, a tranc d'alba, aquest mots dolços, baixet, baixet: Fill meu, fill meu, és l'hora de la feina!».

És el tema de tocar mare, tan evocat/invocat per escriptors, poetes i artistes. En aquest darrer cas, pensem, per exemple, en la suggerent pintura de Mc. Neill Whister. Però des del món de la poesia, entre molt d'altres, ens han d'arribar les paraules del gran Victor Hugo o de l'alemany Neumann. Cantava el primer, tot pensant en l'àvia, mare de la mare:

«Mare de la nostra mare! Què dorms sempre seguit?/ Desperta't, tu que, altres vegades, en els teus somnis murmures i remoreges/ I sembla que encara dormida, parles amb algú i pregues/ Però avui et veig tan immòbil com una verge de pedra,/ i als teus llavis silenciosos, ni un alè de vida resta./ Si ja no ens vols parlar, àvia, mare de la mare,/ làmpara, llar i nosaltres, morirem de tristor...».

Un llenguatge molt semblant és el que fa servir Neumann: «Ella posà en la teva boca la dolçor de la primera pregària i quan plegava les teves mans amb tendresa t'ensenyava la ciència de la vida. Però si al cel fugí i amb els teus amors ja no la pots fer feliç sobre la terra, deixa en record eixes flors sobre la freda llosa que la tanca...».

Sense sortir del tema, hi podríem afegir encara la veu d'un altre poeta italià, Olindo Guerrini, més conegut pel seu pseudònim Lorenzo Stecchetti: «La mare és morta, la fam m'espanta, el temps es fa dur i ja ningú pensa en mi sobre la terra...».

La recent obra de narrativa poètica de Miquel Àngel Lladó, tot i que ens ha fet evocar Edmund d'Amicis i els altres poetes esmentats, es pot inserir amb tots els honors a l'antologia d'urgència que acabam de fer. El seu llibre, Tocar mare, no defuig cap dels detalls que Hugo, Amicis, Neumann o Stecchetti pogueren tenir en compte a l'hora de fer la radiografia literària de l'ésser més autèntic i excepcional que ens ha donat la natura. També Miquel Àngel Lladó ens convida a conèixer, des de l'enyorament, aquesta mare que marcava les tasques i les hores, repartia els aliments, consolava i aconsellava, que era forta quan els fills se sentien febles i agosarada quan defensava la supervivència dels seus...