Màrius Serra: «El fet de la creació té un punt orgasmàtic»

SEBASTIÀ BENNASAR. Palma.
-Si no fos perquè hi ha proves empíriques pensaria que el projecte de «Monocle» estava previst des del primer moment i que De com s'escriu una novel·la és una pura invenció, una novel·la, que tot el que contau no és cert. La realitat sempre supera la ficció?
-Això és el millor elogi que se li pot fer des del meu punt de vista, perquè penso que efectivament és una novel·la, però com se sol dir basada en fets reals. Penso que la realitat i la ficció es barregen. Evidentment existeixen els fets veritables. Tot el que hi ha a la novel·la jo ho puc defensar davant un jutge, de fet aquest seria el criteri de la veritat, que sempre seria relativa, però després per explicar aquests fets cal fer-ne relat i això s'assembla molt a la ficció.

-No, ja estic curadíssim d'això. L'experiència deMonocle no és l'única vegada que jo m'he quedat bloquejat en un projecte literari, però sí era molt sagnant, perquè era una novel·la que tenia molt avançada, feia dos anys que hi treballava. Els creadors vivim envoltats de petits fracassos i cal desmitificar-ho. També és veritat que des que vaig tenir la possiblitat de fer un joc interactiu amb lectors a través del diari vaig tenir clar que si no era d'aquella manera la novel·la no l'acabaria mai. -Sí. Clarament té un punt d'orgasmàtic el fet de la creació, sempre. I alhora, igual que passa amb tota la qüestió sexual, et vas deixant, et vas morint. De vegades crear i escriure és una festa, el que passa és que no sempre les festes acaben bé i la petita mort esdevé mort a seques, però sí, la idea és comparar-ho amb l'enamorament. La inspiració i l'enamorament són coses absolutament injustificables, de manera que tenen molt a veure. -Potser un projecte que no faré mai va ser llegir les obres completes de Freud en una època de masoquisme, vaig extreure tots els casos reals i psiquiàtrics que s'hi descriuen i vaig pensar que estaria bé fer una novel·la on els casos reals fossin els personatges. Em va seduir, però quedà a la llista de projectes. Idees com aquestes en tenc moltes, però molt poques passen la tria. És en l'escriptura que creixen els projectes. -Hem canviat molt ràpidament. No és volgut que hi hagi una voluntat de fer-ne crònica estricta, però com que coincideix en el temps... Jo eMonocle el deixo el 1997 i han passat set anys. Internet no existia. És molt fort això. Hi havia xarxes de BBS, a través del Compuserve i ens al·lucinava poder enviar-nos un capítol sencer d'una novel·la. És veritat que ha canviat radicalment. Necessitarem perspectiva per valorar d'una manera profunda els canvis socials que ha comportat, tant el cas del correu electrònic com en el cas del telèfon, que canviarien radicalment la història de la literatura. El projecte de Monocle sense Internet no s'hauria pogut fer. -Aquest no és un llibre protesta ni té la voluntat de ser un llibre denúncia de res. És un llibre constatació, és a dir, mostra alguns canvis que s'han produït en la indústria cultural catalana. Avui podem parlar de la industrieta i en els darrers 10 anys ha canviat moltíssim. Han aparegut molts d'intermediaris i jo em limito a constatar-ho narrant. Sí que és cert que vaig haver de prendre la decisió de posar els noms i cognoms. Això és una decisió molt transcendent. No em va plaure gens fer un roman à clef. M'hi vaig trobar còmode posant els noms i és obvi que hi ha hagut gent que s'ha sentit molesta. Sobre aquests escriptors professionals ho trobo molt lícit, però constato que tota la literatura que a m'hi interessa són autors que s'hi deixen la pell. Per a mi escriure és un joc, però on t'hi jugues la vida perquè si no no val la pena. S'ha escrit tant ja... que o t'hi deixes la pell o no t'hi poses. Els més ofesos han estat gent dels intermediaris.