Alessandro Manzoni, poeta i novel·lista italià, nascut de noble família a Milà el 1785 i mort en aquella mateixa ciutat el 1873, publicava l'obra que el faria conegut arreu del món, és a dir, la novel·la «Els nuvis», la seva obra mestra i un clàssic universal. Ambientada a la Llombardia del segle XVII, la novel·la relata les aventures d'una parella de joves enamorats d'origen humil. Aquest argument ens ofereix un magnífic retaule històric d'aquella època. Com diu Calleja, Manzoni era conscient que el públic lector havia col·locat aquella obra entre les més belles de la literatura moderna i destaca per la vivor dels seus diàlegs, la naturalitat de les seves expressions, la cadena interessant dels succeïts i molts mèrits més. Succeïts, diu Calleja, no meravellosos ni extraordinaris, però sí ben interessants. Evidentment no és una novel·la fulletó de capa i espasa, gènere molt freqüent en el segle XIX. Ben al contrari, la psicologia dels personatges s'imposa sobre els detalls banals...
Els personatges, tanmateix, representen el bé i el mal, l'agressor i l'agredit, però hi ha mots de comprensió per aquell que fa el mal i alguna crítica per aquell altre que bada fent el bé. És la vida mateixa. Llegim, per exemple, que «per bones que sien les disposicions del cor, és precís que les riqueses i la jovenesa treguin del camí els primers passos de la vida, i més quan la segona porta l'orgull i la primera, els falsos amics que es desfan en lloances. Així és que els que envoltaren, aleshores, Ludovic, l'acostumaren a esser tractat amb el respecte més profund, que els seus capricis fossin mirats com a lleis, a esser un cavaller a l'estil d'aquell temps i d'aquells països. Això era molt bo dins ca seva, però quan s'havia d'apropar a una família il·lustre de la ciutat, l'escena era ben diferent. Allà les riqueses presents no feien desaparèixer la botiga i les mercaderies: això significava que si volia freqüentar aquella societat de tanta lluentor, li era precís fer un paper secundari, que no estava d'acord ni amb la seva educació ni amb el seu geni; i així sentia en el seu cor una decidida tendència vers les classes altes, mesclada amb la pena que els personatges il·lustres que la formaven no fossin més oblidadissos i més tractables...».
Manzoni coneixia molt bé aquells aspectes de la vida. Mentre estudiava a la capital milanesa escriví «El triomf de la llibertat», 1801, i que seria publicat després de la seva mort, essent un valuós poema d'orientació republicana i jacobina. El 1805 es traslladà a París, on es va moure entre medis intel·lectuals i freqüentà la sala de Sophie de Condorcet. El 1808 es casà amb Enriqueta Blondel, que abjurà de les seves creences calvinistes i es convertí al catolicisme. De tal manera influí això en Manzoni, que també ell signà l'acta d'abjuració el 1810 i el seu romanticisme esdevingué cristià. De 1811 a 1822 apareixen els seus «Himnes sacres», on canta les festes catòliques.
No és estrany que aquest autor romàntic influís en certa manera sobre l'obra i la ideologia del nostre poeta Guillem Colom i Ferrà, neoromàntic convençut, i, per això, tant a l'obra del clàssic solleric «El Comte Mal» com a la titulada «Àguiles» hi trobarem, fins i tot, determinats punts de contacte i forma semblant en el tractament dels temes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.