Guy de Maupassant, el genial escriptor francès, passava per aquestes dates un autèntic calvari. La seva salut es ressentia, tot patint molèsties de la visió, perdia el cabell, era víctima de fortíssimes neuràlgies i la sífilis, que també l'atacava per via hereditària, feia el seu camí destructor. Comença a tenir al·lucinacions, desdoblaments de personalitat i mania persecutòria. No és estrany que vulgui suícidar-se a Niça estant. Però sobreviu encara. El 1892 li resten divuit mesos de vida. Però serà una vida vegetativa en una clínica mental.
Doncs bé, aquest home, que patí tant, i alhora produí prolífica excel·lència literària, deixà, sobre el paper, una magistral mostra autobiogràfica dels seus patiments i això fou en una narració, «El Horla», en forma de diari:
«Cap canvi. El meu estat és veritablement estrany. A mesura que s'apropa la nit m'envaeix una inquietud incomprensible, com si l'obscuritat amagàs una terrible amenaça. Sop prest i llavors vull llegir; però no entenc les paraules; gairebé puc distingir les lletres. Camín, aleshores, amunt i avall per la meva sala, angoixat per un temor confús i irresistible, por del son i por del llit.
Devers les deu, puj a la meva cambra. Tot d'una, en haver entrat, tanc amb dues voltes de clau i faig córrer els gaufons. Tinc por. De què? Fins ara no havia tingut por de res. Mir dins els armaris, sota el llit: escolt, escolt... Què? No és estrany que un simple malestar, un trastorn circulatori potser, la irritació d'un nervi, un poc de congestió, una mínima pertorbació del funcionament tan imperfecte i delicat de la nostra màquina vivent, pugui convertir en malenconiós el més alegre dels homes, i en covard, el més valent. Després vaig al llit i esper el son com aquell que espera el botxí. L'esper amb l'espant que arribi, i el meu cor batega, i les meves cames tremolen; i tot el meu cos s'estremeix entre la calor dels llençols fins al moment que m'enfons sobtadament en el descans, com aquell que s'enfonsa, per ofegar-se, dins una bassa d'aigua. No sent venir, com abans, aquest son pèrfid, ocult prop de mi, que m'assetja, que em vol capturar pel cap per a tancar-me els ulls i aniquilar-me».
Aquell mes de maig li havia fet molt de mal. La primavera, amb els seus canvis, és enemiga de les ànimes nervioses massa sensibles. I també dels malalts mentals que solen passar per aquesta època de l'any mig sedats.
«Dorm molt temps, dues o tres hores, i després, un somni, no, un malson, m'aclapara. Puc notar perfectament que estic ajagut i dorm. Això ho puc notar i ho sé. I puc notar també que algú s'acosta a mi, em mira, em palpa, puja al meu llit, s'agenolla sobre la meva pitera, agafa el meu coll entre les seves mans i estreny, estreny, amb totes les seves forces, per tal d'escanyar-me. Jo em moc, però encadenat per aquesta impotència que ens paralitza enmig dels somnis: vull cridar però no puc: em vull moure però no puc. Jo voldria, amb dolorosos esforços, voltejar el meu cos, rebutjar aquest ésser que m'esclafa i m'ofega però no puc. Amb tot i això, em despert, enfollit, banyat en suor. He encès una espelma i puc comprovar que estic sol. Després d'aquesta crisi que es renova totes les nits, puc dormir, finalment, en calma, fins a l'alba».
Un diari personal amb els fantasmes de Maupassant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.