Els abrics de pell d'ermini, fets pels pelleters de Mallorca, tingueren en el segle XVI un cert prestigi i tradició. La «Muste la erminia», caçadora de talpons a les tarteres pirinenques, era pell de gran luxe. Lleonard da Vinci retratà una bella al·lota, Cecilia Gallerani, l'amant preferida de Ludovic El Moro i la pintura, actualment conservada en el Museu Czartoryski, de Cracòvia.
En el retrat, la tal Cecilia apareix sostenint, amorosament, un ermini blanc, com animal de companyia. Valgui aquesta anècdota per il·lustrar el tema dels pelleters illencs dels segles XV i XVI i és, al meu veure, adient recórrer l'antic carrer dels Pelleters de la nostra ciutat. Aquests artesans, experts en l'ofici d'adobar i composar les pells fines i de fer amb elles peces d'abric, dels quals ja hem parlat en altres indrets, tenien entre els seus símbols de noblesa professional el famós «velló d'or», de la mitologia grega.
Segons aquelles creences del món clàssic, era així anomenada la pell daurada del xot que Nefel envià als seus fills Frix i Hell per tal que s'alliberassen de les intrigues de la seva madastra Ina. Muntats en el Velló d'Or, creuaren l'aire per l'estret existent entre Europa i Àsia. Però Hell caigué a la mar i des d'aleshores, aquell punt geogràfic és va dir Helesponto. Frix arribà a la Còlquida, sacrificà l'animal a Zeus i en regalà la pell a Eetes, rei del país i germà de Circe, el qual el penjà d'un roure i el posà sota la custòdia d'un gran drac, un d'aquells dracs intel·ligents que han sobreviscut en les pàgines de les nostres rondalles mallorquines.
El carrer de la Pelleteria, en el cor del Call Major de Palma, ens du a evocar l'Edat Mitjana. Jo li diria, sense exagerar, el carrer dels Arcs, ja que són nombrosos els arcs de portal i de finestra que se'ns presenten a ambdues voreres. N'hi ha una dotzena de tapiats que constitueixen un testimoni de l'entrada d'altres tants habitatges i d'altres, del mateix estil, que encara es fan servir. El popular forn de Can Miquel exhibeix, però, una portada classicista del XVIII i l'edifici marcat amb el número 5 és romàntic del XIX, amb ferros neogòtics. La casa antiga del número 18 ha tret a la llum més dovelles, més arcs, més reixats. També sembla que en aquest carrer, existí, a la segona meitat del segle XIX, una taverna tan freqüentada com coneguda. Així ho explica Miquel dels Sants Oliver: «En aquells temps benaventurats, als homes de ca seva no els veien mai dins cap casino ni dins cap cafè, ni en els mal caps tampoc: la raó era senzilla: no hi havia cafès ni casinos, llevat a Ca na Joana Maria, davant el rellotge del Born, i a Can Foradí, prop de les cases de les comèdies. Els altres eren tavernes: a Can Rasca, del carrer de Sant Miquel, a Can Bronquet, del carrer de la Missió, a Can Gil de Plaça, a Can Verd del carrer de la Pelleteria...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.