Els sambenets renovats (1693)

A començaments del segle XVIII, tres centenars de famílies eren tingudes com a descendents dels judaïtzants condemnats per la Inquisició. La història és injusta. Només catorze llinatges formaven part d'aquella suposada ètnia «xueta», quan eren molts més els mallorquins que portaven sang hebraica. Això fou a causa dels sambenets que, exposats en el claustre de Sant Domingo de Ciutat, eren renovats per haver-se, amb el temps, fets malbé. Els sambenets, recordem-ho, eren uns quadres amb els retrats de les persones que havia condemnat el Sant Ofici. Però aquella primavera del 1693 no eren tots els sambenets renovats, només els més recents, i això suposà reduir els cognoms als que avui són coneguts com a xuetes. Aquests, en aquell segle i part del següent, ja no eren admesos als gremis, amb excepció del d'argenters. Tot plegat creava un «gueto», ja més mental que físic, que ben sovint patia l'agressió de la gent del poble i, en qualsevol circumstància, insults i menyspreus. Hom pensa tot això quan abans de trobar-se amb la cantonada d'un carreró que no passa, el que s'anomena de «Vallespir», topa amb un rètol antic que anuncia un obrador de peces artesanes d'or i d'argent. El carrer de Vallespir, que són només quatre passes, vos convida a evocar aquella trista època, especialment una porteta d'habitatge amb ferros barrocs. Una altra característica del carreró, immers en la calma, lluny dels sorolls del món, són les finestres protegides per reixes, per ferros, com advertint l'observador d'una por que degué esser endèmica, no només a l'hora obscura del lladre sinó també a l'odi i a la befa populars. En el moment de visitar el carreró de Vallespir, que és vell llinatge i alhora nom geogràfic, la nostra atenció se centra en un mirador de quatre finestrelles romàntiques, envidrats ròmbics, evocació medieval i senyorívola, però la més humil en esforç i en proporcions.