«El Polític», de Baltasar Gracián (1640)

No va tenir gaire sort en vida l'escriptor aragonès Baltasar Gracián (Belmonte de Calataiud, Saragossa, 1601- Tarazona, 1658). Havia ingressat a la Companyia de Jesús i el 1627 era ordenat sacerdot. La seva novel·la al·legòrica El Criticón, en la qual un salvatge d'ànima senzilla opina sobre la refinada civilització i els vicis humans, obra mestra, li suposà un autèntic calvari. Malgrat haver-la publicada amb pseudònim, fou denunciada al pare provincial del seu orde i això significà per al clergue injustícies i càstigs molt severs, que potser acceleraren la seva mort. El criticaren molt els seus contemporanis i gaudí de major influència a Europa que no a Espanya. Traduït a altres llengües, fou oblidat en el seu segle i la seva figura no fou rehabilitada fins a començaments del segle XX. Tota la seva obra té una finalitat didàctica i moral i es caracteritza per un pessimisme profund sobre la natura humana i per un estil pràctic, de frase breu, sincopat, amb poca adjectivació. Amb aquesta tècnica i amb aquest esperit publicava en aquestes dates el seu curiós llibre El Polític, en el qual defineix molt bé la complexa geografia plurinacional de l'Estat: «Hi ha també gran distància entre fundar un Regne especial i homogeni dins una província, a compondre un imperi universal de diferents províncies o nacions. Allà, la uniformitat de lleis, semblança de costums, una llengua i un clima, alhora l'uneixen entre d'ells, el separen dels estranys. Els mateixos mars, les muntanyes i els rius li són a França terme natural i muralla per a la seva conservació. Però en la monarquia d'Espanya, on les províncies són moltes, les nacions diferents, les llengües diverses, els caràcters contraposats, els climes diferenciats, així com és menester gran capacitat per a conservar, també molta per a unir...»