Miquel Ferrà i Martorell14/05/04 0:00
TW
0

És publicat el recull de poemes de Guillem Colom i Ferrà que porta per títoLa Cendra dels Talaiots i Oda a Pol·lentia, un petit volum amb poemes escrits els anys 50-60. Ara, quan fa un quart de segle que el poeta és mort, servant enguany de forma especial la seva memòria, observam, una vegada més, la petjada neoromàntica d'aquest autor solleric i alhora comprovam que el romanticisme no només segueix viu, encara que sia dins els esperits àcrates actuals i en altres moviments, com per exemple, l'ecologista, sinó que mai no s'ha pogut encorsetar dins una determinada centúria. Dic això perquè no manquen especialistes que veuen entre d'altres, Rodrigo Caro, com un clar precedent de les tendències romàntiques. Recordem que Rodrigo Caro, poeta en llengua castellana, nascut a Utrera (1574-1647), és autor de l'admirable cant a les «Ruïnes d'Itàlica», atribuït abans a Rioja. Francisco de Rioja, poeta de Sevilla, canonge i inquisidor (1600-1659), desposseït, doncs, per la crítica moderna de les seves dues glòries poètiques més pures, el cant a les «Ruïnes d'Itàlica» i «L'Epistola a Fabi», té encara altres obres, odes morals, sonets etc, que li donen encara un honrós lloc entre els literats de la seva època. Aquest interès pel tema arqueològic és humanista, però les llàgrimes vessades sobre unes ruïnes històriques és romanticisme:

«Estos, Fabio, !ay dolor!, que ves ahora / campos de soledad, mustio collado,/ fueron un tiempo Itàlica famosa:/ aquí de Cipión la vencedora/ colonia fué; por tierra derribado/ yace el temido honor de la espantosa/ muralla, y lastimosa/ relíquia es solamente/ de su invencible gente...».

Descriu Caro els temples, els gimnasis, les termes, l'amfiteatre... i evoca les figures de Trajà, Adrià, Teodosi, Sili...

«La casa para el César fabricada/ 'ay!, yace de lagartos vil morada...» No és menys expressiva i guanya el mateix accent, l'Oda que Colom dedica a Pol·lentia: «Oh cobejada Nau baleàrica,/ antany empori de Roma i Grècia,/ vers tu salpen encar els navilis/ com al vell temps dels primers argonautes».

Paisatge amb figures. Vet ací un dels elements estètics que distingeix Colom dels altres paisatgistes de l'Escola Mallorquina, un punt més, ben seu, a favor del romanticisme...

«Així sorgires, clara Pol·lèntia,/ plançó legítim d'aquella Itàlia/ que veié com a Roma abordava/ la nau d'Eneas plena d'alts auspicis./ I així amb nou llustre la Gens Cecília/ son nom cobrava de Baleàrica./ Son triomf fou el teu, ciutat lliure,/ que va afranquir tan d'hora sang romana./ Tos fills no foren esclaus ni víctimes/ junyits al carro de la Victòria.../ Nous triomfs més serens sorgirien/ de la ciutat que aquí els seus murs alçava./ Triomfs pacífics que amb noble glòria/ portarà pròdiga la sang indígena./

I en esclat dels nous pòrtics i temples/ brillarà el geni de la nova raça./ I si ve un dia que amb fúria indòmita/ al buf dels Vàndals cauen les Aguiles,/ arrasant els teus marbres i bronzes,/ que eren orgull de la ufanor pagana...».