Les campanes de Schiller (1805)

Miquel Ferrà i Martorell11/05/04 0:00

Les campanes de Weimar toquen a mort. El famós poeta, dramaturg i historiador Joan Cristòfor Frederic Schiller (Marbach, Würtemberg, 1759) ha deixat aquest món. Abans d'expirar, ha dit que dins el seu cap ja sentia campanes. I és que les campanes sempre l'han atret. Diu un dels seus biògrafs que «havent estat primer metge militar, abandonà l'exercici de la Medicina per a dedicar-se plenament a la literatura. Autor d'obres com Els Bandits, Wallestein, Maria Stuart, Don Carlos, Guillem Tel, tragèdies notables de significat filosòfic, poemes d'ardent idealisme, i de La Guerra dels Trenta Anys, bona aportació històrica. Amic i admirador de Goethe, presenta amb ell gran contrast. Geni sistemàtic, idealista, creà personatges una mica convencionals. Ple d'originalitat i d'imaginació, el seu estil és, de vegades, quelcom declamatori, però sempre admirablement harmoniós...».

I mirau per on, una de les seves composicions més celebrades és la Cançó de la Campana, i així, el poeta ens parla de les diferents operacions que executen els obrers en fondre una campana, i va posant en el relat fondes observacions, seguint pas a pas la vida d'un ésser humà en la qual existència tota, tant en els moments de fortuna com en els de dissort, tocarà aquesta campana, començant des del seu naixement...

«Blanques bombolles, aixecar-se, he vist./ De bona hora: la pasta es fon. La sal de la cendra precipiti/ ara la complexa solució./ Força és deixar la mescla/ d'escuma desproveït:/ Purificada així la fundició,/ clar el vas ha de donar i ple el so./ Ell, amb el toc des festiu tronar/ solemnitza del nin la venguda,/ que encegat entra en la vital cursa,/ quiet en el bressol plàcid adormit./ En el si del temps, confusa/ sa sort futura/ miserable o plaent,/ dorm per a l'infant...».

La campana és tot un símbol de la cultura religiosa occidental.

L'Islam fa servir el muetzí en el seu minaret. Els budistes, el gong. Però la campana europea ha estat molt més que un toc religiós al llarg dels segles. Era l'instrument amb el qual eren avisats els ciutadans de la presència propera de vaixells enemics, que advertia d'un incendi o d'una gran desgràcia natural, que marcava l'hora de la queda, que saludava una victòria bèl·lica...

«Guarden els elements, rancúnia als humans monuments...», diu el poeta... «Incendi assolador, immensa flama...».

«Ressò pausat, funeral, ha sonat, a la torre parroquial...».

La campana, doncs, acompanya tot el poble en cada moment. No hi ha veu més autoritzada que la seva. Una veu de bronze que tot ho diu i tot ho sap dir. La campana del gran Schiller.