Escrivia Cristòfor Colom, el descobridor de les Índies i de la Mar Oceànica, aquell mes de maig, des de Gran Canària, una carta al pare Fra Gaspar de Gorricio: «Reverent i molt devot pare: el vendaval em deturà a Cadis fins que els moros cercaren a Arzila, i amb ell vaig sortir al socors i vaig esser el primer, (suposam que parla de la direcció dels vents que bufen des de Àfrica). Després em donà Déu Nostre Senyor tan bon viatge que vaig esser aquí amb quatre dies. Ara seguesc el meu viatge en nom de la Santa Trinitat i n'esper la victòria. Recordi's vossa reverència d'escriure sovint a Don Diego, i també de resoldre amb Missèr Francesc de Ribarol el negoci de Roma, puix que no li puc escriure perquè vaig molt apressat. M'encoman al pare prior i tots aquests devots religiosos. Tots estam aquí ben bons de salut, gràcies sien donades a Déu Nostre Senyor».
Colom, novament de viatge cap a les Amèriques, ens diu doncs que gaudeix de bona salut, el mateix que els seus acompanyants i la seva tripulació. El que veurem en altres relacions i documents posteriors és que en comptades avinenteses se sentí indisposat, amb forts dolors musculars, febres altes i, probablement, mal de panxa. Aquesta dolença, llavors, desapareix com si res no li hagués passat. I servidor seu, que l'altre dia va assistir a una conferència del doctor Buades sobre la «febre mediterrània», una malaltia que afecta el col·lectiu xueta i té els seus precedents a Àsia Menor. En altres mots, i després de sentir la veu autoritzada i científica de l'investigador, hom podria pensar que si Colom patí la tal malaltia, era probablement xueta o, en tot cas, descendent d'hebreus, una dada que es podria associar a les nombroses proves documentals que situen el descobridor en aquest origen: Madariaga, Wiesenthal, etc.
Així, llegint papers, Colom ens diu que «havia adolesçido i llegado fartas veces a la muerte», i també, «Yo, como dixe, avía llegado muchas veces a la muerte...». Així mateix, ens diu en un altre passatge que es trobava «muy solo de fuera en tan brava costa, con fuerte fiebre; en tanta fatiga, la esperança de escapar era muerta... Cansado me dormecí gimiendo. Una voz muy piadosa oí diciendo: O estulto y tardo a creer y a servir a tu Dios, Dios de todos, ¿qué hizo el más por Moisés o por David, su siervo? Des que nasçiste, siempre el tuvo de ti muy grande cargo.
Cuando te vido en edad de que El fue contento, maravillosamente hizo sonar tu nombre en la tierra. Las Indias, que son parte del mundo tan ricas, te las dió por tuyas; tu las repartiste a donde te plugo, y te dio poder para ello. De los atamientos de la mar Occéana, que estaban cerrados con cadenas tan fuertes, te dió las llaves; i fuiste ovedescido en tantas tierras y de los cristianos cobraste tan honrada fama. ¿Que hizo El más al tu pueblo de Israel, cuando le sacó de Egipto, ni por David, que de pastor hizo Rey en Judea? Tórnate a El y conoce ya tu yerro: su missericordia es infinita...».
Així doncs, un color febrós, amb mal a tots els ossos, mig desmaiat o desmaiat del tot, té una mena de somni bíblic, cent per cent hebreu, que l'anima a resistir... «Levantéme cuando pude...».
Un tema, com heu vist, ben suggerent i que ens resta per estudiar amb més atenció i mesura.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.