Andre Maurois i Guillem Colom (1938)

En resum, poetes, escriptors, polítics i militars del romanticisme. Tot plegat situa André Maurois com un autor neoromàntic dels anys 30, 40 i 50 del segle XIX, exactament igual que el nostre poeta solleric, enguany a un quart de segle de la seva mort, Guillem Colom, una posició temàtica i ideològica que li conferia una personalitat pròpia, europea, i en certa manera, allunyada de la que hem mal anomenat «Escola Mallorquina», amb els quals membres tertulians tenia més que interessos de correspondència d'obra, gestos de participació d'intercanvi d'idees, amistat i suport mutu. Per poc que coneguem l'obra de Guillem Colom comprovarem aquesta reiteració altament romàntica, ja sia ressuscitant herois de l'Edat Mitjana o del darrer feudalisme (Jaume IV, El Comte Mal...) o una visió del paisatge més apropada als romàntics francesos que no pas a Costa i Llobera. Per això, Guillem Colom, traductor de Mistral o de Longfellow, entre d'altres, semblances ideològiques amb André Maurois, el qual deia que «el romanticisme no és una època, sinó un temperament i una sensibilitat. Per això, sempre hi ha un reflux del seu predomini, en el segle XIX i ara mateix...».

Sobre aquest punt, per exemple, Maurois comprovava que les llàgrimes d'un francès en el París ocupat pels nazis era romanticisme pur, com les poloneses de Chopin. Al mateix temps, Maurois, i el nostre Maurois mallorquí, Guillem Colom, són esperits profundament impregnats de les essències clàssiques. La cronologia no prescriu. L'anàlisi de les posicions vitals i ideològiques que ha passat per un diagnòstic de les crisis de la primera meitat del segle XX i la font, sempre destacada, de l'ideal romàntic, no identificable de forma necessària amb posicions subversives, però sí de denúncia (la mort del camp, la fredor de la ciutat, les injustícies seculars, les guerres inexplicables...) i per això, el Romanticisme, reviscolat a cada punt, és el corrent més internacionalista que ofereix el món de la ficció i de la filosofia. Valors com les virtuts del cristianisme occidental, la dignitat de les arts i les lletres, la lloança del llatí com a matèria formativa, el respecte pels drets humans i la justícia, el patriotisme local que comença per la casa d'un mateix... És clar que no manquen crítics que considerin obsolet, confusionista i fins i tot pervers, aquest «revival» del Romanticisme. Però no tenen raó. El Romanticisme segueix més viu com més viva és la corrupció social i més anihilador el materialisme.