Elionor, la Ricafembra (1360)

Miquel Ferrà i Martorell07/05/04 0:00

Neix Elionor d'Alburquerque, popularment coneguda com «La Ricafembra», filla de Sanç, germà d'Enric II de Castella i que seria reina d'Aragó. El seu sobrenom és a causa que fou hereva de grans possessions a Extremadura, La Rioja i Castella. Es casà el 1393 a Madrid amb el seu nebot Ferran d'Antequera, matrimoni que havia estat concertat a les Corts de Guadalajara tres anys abans. Una vegada proclamat el seu marit com a rei d'Aragó el 1412, ella contribuí amb un gran suport econòmic a la causa de la coronació, realitzada dos anys després. Nasqueren d'aquest matrimoni els infants d'Aragó, Alfons V i Joan II, que serien reis, i els infants Enric, Sanç, Pere, Maria, esposa de Joan II de Castella, i Elionor, esposa de Duarte de Portugal. Un cop mort el seu espòs, La Ricafembra volgué intervenir en la guerra civil castellana entre Joan II i els seus fills, els infants d'Aragó. Tanmateix el 1430 era tancada en el convent de Santa Clara, de Medina del Campo, que ella mateixa havia fundat. I en el decurs d'aquell captiveri perdia les seves possessions, que eren entregades a Àlvaro de Luna.

Recordem que aquest Àlvaro de Luna era condestable de Castella i fou decapitat, a Valladolid, dos anys abans de la mort d'Elionor en el seu convent. De vegades, la mort fa alguna mena de justícia o compensació. Àlvaro de Luna era nebot de Pere de Luna, «favorito» de Joan II de Castella, condestable i mestre de Santiago, que arribaria a esser l'home més poderós i ric d'Espanya.

Lluità contra els grans senyors i també contra els moros, però la seva indiscutible autoritat, el seu poder polític i econòmic, posaren gelós el monarca. Aquest aprofità l'assassinat del tresorer de Castella, Alonso Pérez, ordenat per Àlvaro de Luna, per a fer empresonar el seu antic secretari i condemnar-lo a mort, apoderant-se aleshores de la seva grandiosa fortuna. Així, els béns de La Ricafembra, enmig de crims i intrigues de tota mena, passaven a terceres mans.

Aquest Joan II havia nascut el 1405 i morí el 1454. Successor de son pare, Enric III, el 1406, havent governat mentre era menor el seu oncle Ferran d'Aragó. Ja hem dit que a la mort d'aquest, els seus fills es disputaren l'autoritat a Castella, que fou quan Joan II deixà el poder en mans del seu secretari, Àlvaro de Luna, de tan trist final.

En resum, podríem fer bones aquelles paraules d'un famós psiquiatre que deia que el deliri de grandeses, la megalomania, aquesta ambició sense mesures ni limitacions, és una forma més de paranoia. En aquest cas, el pacient mai no té prou béns materials i es vol sentir un superhome, un personatge d'excepció, equiparant el nivell de fortuna al de la glòria i la fama, tot procurant que els altres els retin homenatge i admiració.

Pobres imbècils!