La Pepa i Rosa, la pastissera (1814)

Un decret de Ferran VII, acabat d'arribar del seu exili a Valençay, declara la Constitució de Cadis o de 1812, «nula y sin ningú n efecto», tot i que havia estat en vigor des del 19 de Març d'aquell any. El decret preveia la reposició del rei en els seus «plens drets», i per tant, la tornada a l'absolutisme. Gran part del poble, sota el vergonyós eslògan de «Vivan las cadenas», aplaudí el gest reial. Sinistra figura la de Ferran VII (1784-1833), fill major de Carles IV, que conspirà ben prompte contra el ministre Godoy, preferit de sa mare, i fomentà el motí d'Aranjuez, a conseqüència del qual fou proclamat rei. Demanà protecció a Bonaparte i aquest el féu anar a Baiona i allà, l'obligà a signar una abdicació, per posar en el tron Josep I. Tancat a Valençay, mentre els seus súbdits es feien matar per tornar-li la corona, demanava en matrimoni una neboda de l'Emperador i celebrava amb grans festes les victòries de les tropes franceses. Derrotat Napoleó, tornà Ferran VII a Espanya i com hem vist, la primera cosa que va fer va ser restablir la monarquia absoluta. Amb aquella política repressiva, les colònies americanes, totes de signe liberal, que havien tingut les seves «juntes» de govern durant la Guerra del Francès, s'independitzaren. Tanmateix, no tots els espanyols es deixaren guanyar per aquell vergonyós despotisme i la revolució de 1820 obligà Ferran VII a restablir la Constitució, que restà vigent de 1820 a 1823, durant el trienni liberal, promogut pel pronunciament de Rafael de Riego. Però la «pepa», com era conegut popularment el text constitucional, fou novament suprimida el 1823, juntament amb tota la legislació dels tres anys de liberalisme. En morir el rei el 1833, els «doceañistas» o partidaris d'aquella Constitució, exigeixen que aquesta es torni a posar en vigor. Aleshores i per tal d'evitar problemes amb els absolutistes, que encara eren molts, el ministre Martínez de la Rosa proposà de redactar una «Carta» com la que Lluís XVIII de França havia concedit als seus súbdits el 1815, és a dir, una llei fonamental que recollís algunes de les llibertats consagrades en els temps revolucionaris, però restringides i sotmeses a la lliure dignació reial i no pas a la voluntat de la nació. Aquest document fou anomenat «Estatuto Real» (1834) i pretenia acabar amb la lluita dels realistes i els constitucionalistes. Tanmateix ambdues faccions restaren indignades i descontentes i Martínez de la Rosa, acusat de «pasteleo» pels polítics en general, rebé el malnom de «Rosa, la pastissera».