Marc Aureli (Roma, 121 d.C.) era proclamat emperador i ocuparia el tron de Roma per espai de dinou anys, fins al dia de la seva mort. Morí, doncs, relativament jove, als cinquanta-nou anys, diuen que esgotat després de sobrehumans esforços per aconseguir una gran victòria sobre els guerrers del Nord. Diuen que fou el més noble dels emperadors romans, el més ètic. Això no el privà, però, de posar en marxa una persecució contra els cristians. Expliquen els historiadors que Marc Aureli desconeixia la doctrina de Crist i en aquella gent només hi veia enemics de l'Estat. Per això ens criden l'atenció els escrits del personatge, tan propers, en molts de casos, als fonaments ideològics d'aquells que donaven la vida per Jesucrist i els seus apòstols. Escrivia Marc Aureli:
Aquest era Marc Aureli, l'emperador-filòsof.
«Pel que fa a l'home censurable has de pensar que tant la seva ment com la seva vénen dels déus i que fórem creats per ajudar-nos els uns als altres, com s'ajuden els dos rengles de dents de la nostra boca. Tot home és necessari a l'Univers. Ets home i has nascut romà: has d'obrar, per tant, com correspon a tal dignitat. I això només és possible si penses, sempre seguit, que cada una de les nostres accions podria esser la darrera. Recorda també que hi ha persones que, malgrat esser molt actives, res no fan de profit. Inútilment es cansen i esgoten les seves forces, sense esperar cap finalitat determinada, sense obeir cap projecte d'acció. Has d'obrar pensant que et pots morir en el moment més insospitat, i no per això has de tenir por a la mort. Si hi ha déus o Providència, restaràs amb salvament, i si no n'hi ha, vol dir que un món sense déus no és digne que l'home hi visqui. La mort i la dissort no corresponen a l'home en si mateix. Vida i mort, honors i humiliacions, plaers i penes, riquesa i misèria, es troben indiferentment amb els bons i els dolents, i no són en si mateixes ni una cosa ni l'altra. Tota la vida no és més que un punt, un moment de l'eternitat, i el nostre cos es troba sempre en perill de caure vençut. No hem de comptar la nostra fortuna, i pel que fa a la glòria, només és fum.
Què podem, doncs, ambicionar? Ser el més semblant al déu que portam dins nosaltres. Hem de tenir cura de les nostres ànimes puix els cossos estan perduts. Hipòcrates, que guarí tants malalts, finalment caigué malalt i morí. Alexandre, Pompeu, Juli César, que sembraren per tot arreu la mort i la destrucció, morts i destruïts foren ells també. Demòcrit fou menjat pels cucs i altres cucs destruïren Sòcrates... Considera quants metges han mort que aixecaren les celles al davant del malalt i es donaren aires d'éssers superiors; quants astròlegs que es pensaren ser grans homes perquè profetitzaren una catàstrofe; quants filòsofs seguiren el camí del vici després de comentar la mort i la vida eterna; quants guerrers caigueren morts després d'haver mort un centenar dels seus enemics; quants tirans que acabaren, després d'haver donat vida o mort als seus súbdits, com si es pensassin ser immortals; quantes ciutats que desaparegueren fins i tot en la seva ombra, com Hèlix, Herculà o Pompeia. Pensa sempre que basta cercar en els teus records per veure com un home tanca a un altre els ulls, per tal que després l'enterrin a ell, i així segueix el món, passant tot això en un breu espai de temps...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.