Miquel Ferrà i Martorell23/04/04 0:00
TW
0

Tertulià, nascut a Cartago el 160, enllestia la seva magna obra, la que porta per títoApologètica. Considerat un autèntic geni, vigorós, absolut i ombriu, aquest doctor de l'Església, i alhora, heresiarca, ja que compartí l'heretgia de Montano, ens resulta, com tots els savis, un tant contradictori. Recordem que Monta no era frigi, sacerdot de Cibels, fundador de la secta que s'anomenà dels «montanistes», això vers els anys 160 o 170. Aquests, als ensenyaments de l'Església hi afegien la creença en la perpètua intervenció del Paràclet, és a dir, de l'Esperit Sant. Escriu el professor Santiago Segura que Tertulià, primer apologista, «dirigí als magistrats romans, perseguidors dels criatianisme, la seva obra, on protesta contra la il·legalitat de les persecucions, reinvindicant a favor del dret dels acusats la justícia i la tolerància. Demostra en les seves argumentacions un profund coneixement de la història i del Dret romà. Rebutja la tortura com a pena, ja que, com diu, només els tirans la fan servir. Demostra que són falsos els delictes atribuïts als cristians i ataca els fonaments de la religió pagana. Exposa la seva pròpia fe, que es fonamenta en l'existència i bellesa del món, en les Sagrades Escriptures, en la vida, miracles, mort i resurrecció de Crist. Només els cristians, conclou, preguen eficaçment per l'Emperador i són alhora sobris, virtuosos i modests; perseguir-los equival a privar l'Estat dels seus ciutadans més ètics. A més de tot això, afegeix que a mesura que els perseguidors seguen les seves vides, la seva sang esdevé semença de nous creients...».

Podríem dir amb un altre professor, Alonso Capitán, que «realment els apologistes no crearen especialment una doctrina pedagògica però aportaren els primers suports a una pedagogia cristiana, que, encara sense voler, mostraven en el seu rerefons la presència tímida d'elements grecs, principalment de signe platònic. Perquè (com Tertulià) Justí, Atenàgores, Arístides, Minuci, Fèlix o Tacià, reconeixen la necessitat i utilitat de la filosofia per a posar una columna racional a la veritat revelada, i que, encara que molts d'ells no reconeixen fiabilitat a la filosofia grega, d'altres sostenen que la filosofia grega és un camí ben vàlid per preparar l'home a la Revelació, provant així la possibilitat del coneixement per la raó de la veritat en la seva perspectiva natural.

«Ningú no nega que aquell cristisme primitiu, tan pur i autèntic, coneixeria també, al llarg de dos mil anys, moments i signes de profunda corrupció des de les pròpies institucions que més que pastorals passaven ser de trist autoritarisme terrenal. Però el propi Jesucrist, fundador de fundadors, ja ho havia anunciat en els seus evangelis. Crisis papals, guerres internes, immoralitat, les creuades, els inquisidors... i el paral·lelisme dels justos.