Acaba la guerra del Peloponès (405 aC)

Aquella primavera acabava la lluita memorable que havia enfrontat Esparta i Atenes des del 431 aC. La causa aparent de la guerra fou la decidida intervenció d'Atenes en les divisions que existien entre Corint i Corcira. Tanmateix els cronistes coincideixen a dir que la causa profunda de la guerra del Peloponès fou l'oposició entre l'esperit jònic i el dòric, l'odi dels lacedemonis envers dels atenesos, odi explicat pels costums rústics i aristocràtics dels primers, comparats amb els costums educats i democràtics dels segons, i també una certa rancúnia per part dels espartans a causa dels progressos realitzats a l'exterior per Atenes després de les guerres mèdiques. Així doncs, aquella llarguíssima guerra va tenir tres etapes. En el decurs de la primera, del 431 al 421, els bel·ligerants devasten recíprocament els seus territoris. Sense aconseguir cap dels dos bàndols un resultat pràctic, era signat el compromís de Nícies, que prometia la pau durant un temps de cinquanta anys. Uns i altres violaren aquest tractat el 416 i les accions d'aquest segon període no afavoriren els atenesos: una expedició desastrosa a Sicília i la desfeta de l'armada d'Atenes al davant de Siracusa. Un tercer període comença el 412 quan els atenesos resulten vencedors a Milet, Cízic i les Arginuses, però els espartans, ajudats pels perses, s'apoderen de Lampsac, triumfaren a Egos Pòtamos i imposaren als atenesos el govern reaccionari dels 30 tirans.