El rescat del vaixell «Vasa» (1962)

Miquel Ferrà i Martorell07/04/04 0:00

Fou una de les grans aventures de l'arqueologia marina. Una gran nau de guerra, de 1.400 tones, armada amb nombrosos canons i que navegava sota bandera sueca, s'enfonsava un diumenge del mes d'agost de 1628. L'acomiadaren milers d'espectadors des dels molls que hi ha just al davant del palau reial d'Estocolm. Els artillers dispararen les seves salves de salutació i a velam inflat, el navili enfilà la boca del port. Seixanta-quatre canons de bronze feien del vaixell, anomenat «Vasa», una fortalesa quasi inexpugnable. Suècia estava aleshores en guerra contra l'emperador d'Alemanya i el domini marítim de la zona era força important. Passaren per l'illa de Beckholmen, allunyada una milla dels molls. De sobte l'oficial Erik Jönsson pressentí el desastre. Va córrer vers els artillers per a posar la canonada d'estribord contra el vent i nivellar així la nau, que tombava perillosament. Fou massa tard. Una gran cascada d'aigua caigué sobre les bateries més baixes. I en poc temps, les aigües varen recórrer tots els racons de la gran embarcació. El vaixell insígnia de l'armada del rei Gustau II es negava com una pedra sota cent deu peus d'aigua. Des dels molls els milers de gargamelles clamaren a la vista de la mort. Però fou inevitable. Posaren algunes llanxes de salvament a la mar i així foren rescatats de les ones cent trenta-tres mariners així com algunes de les seves esposes i criatures, i també tres centenars de soldats. Malgrat els esforços dels grups de rescat es perderen, en aquell naufragi, trenta vides. Aquesta fou la tragèdia.

El 1956, després d'anys de recerca, la nau era localitzada a cent deu peus de fondària. La sorpresa era que la fusta, havent tornat negra, no s'havia podrit, com en altres casos. L'aventura del rescat, de treure'n els objectes i reflotar la nau tota, engrescà els arqueòlegs suecs. Un enginyer de l'almirallat, Anders Franzen, s'havia entregat a la recerca de la nau en diferents avinenteses, un tema que també interessà el professor i historiador Nils Ahnlund. Els bussos treballaren de debò i després de llarga i acurada tasca, el «Vasa» reaparagué a la superfície, amb les seves magnífiques parets de fusta, les culates dels seus canons i molts objectes que podem avui admirar, com el mascaró de proa en forma de cap de lleó amb la boca oberta. Les feines del rescat havien tingut el seu començament l'estiu del 1959 i l'abril del 1962 el vaixell, és a dir, el casc sencer, es trobava en un dic sec admirat de tothom, a la localitat de Beckholmen. Ja amb la nau a la vista els experts pogueren respondre la pregunta de per què es negà el «Vasa» tan absolutament i ràpidament. La resposta és que es trencà. Era una nau inestable i es capbussà. Es tractaria, doncs, d'un greu error de construcció per part dels enginyers navals del segle XVII. El rescat del «Vasa» proveí el Museu Marítim d'Stockholm de nombroses peces artístiques i artesanals de tota mena.