Una exposició reviu al Solleric el viatge plàstic d'Eduardo Úrculo

Segons Fernando Castro, comissari de l'exposició, les natures mortes, «que -en el cas d'Úrculo-, no parlen del trànsit de la vida i la mort, sinó que conviden a gaudir dels plaers de la vida», són el nexe d'unió del muntatge. Un muntatge, d'altra banda, que no només vol descobrir «el profund missatge d'Úrculo», sinó «reivindicar la vigència de l'artista al present» més enllà del «creador mediàtic de les maletes, els capells i les vaques». La mostra presenta així un recorregut cronològic a la inversa, que situa l'espectador «mirant allò que desconeix» i que el permet comprovar que quan Úrculo finà repentinament el 2003 «estava en plenitud de recursos expressius».

Inaugurada el passat mes de març de 2003 a Pequín dins del programa «Art espanyol per a l'exterior» -promogut pel Ministeri d'Assumptes Exteriors-, l'exposició culmina a Palma el seu periple asiàtic. «Úrculo estaria encantat, perquè Balears va ser el lloc que elegí per fugir de l'Espanya negra».

Acompanyant el comissari de la mostra, la viuda del pintor, Victoria Hidalgo, recordà els vincles que l'artista va establir amb les Illes des que s'establí a Eivissa el 1966. «Eivissa marcà un punt d'inflexió en la seva obra, que experimentà tota una sèrie de canvis per les influències que rebé del pop americà». Hidalgo matisà que les pintures negres i de denúncia social dels primers temps, es tornaren a Eivissa «més coloristes i planes», al temps que incorporaren l'aerògraf com eina de treball.